L'Agulla del Centenari de l'Excursionisme Català, el símbol de la singularitat de Sant Llorenç

L'Agulla del Centenari de l'Excursionisme Català es troba al nord-est de la carena que hi ha entre els turons del Mal Pas i del Puigdoure, en un torrent adjacent al Sot de l'Infern que és conegut com la Canal de l'Era dels Alls.

No és ni de bon tros el monòlit més gran del massís ni tampoc és actualment gaire conegut.
Però, sense saber-ho, molts dels visitants de la Serra de l'Obac en les últimes dècades hauran trobat les senyals que condueixen fins al seu emplaçament.
L'agulla és un dels símbols de Sant Llorenç del Munt per tres motius:
1 -
per la seva història: permet reivindicar els principis que van motivar la creació de la primera entitat excursionista de Catalunya i que, en el seu centenari (1976), van ser recordats en un esdeveniment organitzat en aquest sector del Puigdoure.
2 -
pel seu emplaçament: és un motiu per fer una ruta fins un lloc poc freqüentat de la Serra de l'Obac i seguint unes indicacions històriques, algunes de les quals són encara ben visibles.
3 -
pel seu nom: és un homenatge a l'excursionisme de Catalunya, però, a la vegada, un reconeixement a una de les singularitats de Sant Llorenç del Munt i l'Obac: l'existència per tot arreu de nombroses petites agulles


Història
El 6 de novembre del 1876 es va crear l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques. El seu objectiu era organitzar sortides per tal de conèixer i estudiar tots els racons del país des de les perspectives científiques, literàries i culturals. Aquesta entitat va ser el germen del Centre Excursionista de Catalunya.
El 1976 es van organitzar diversos actes per tal de celebrar el centenari del moviment excursionista. Així es va promoure l'ascensió a la Pica d'Estats o es va aixecar un monument al Crist de la Sang al Montsant.

Aquell any en Josep Barberà estava preparant el seu popular llibre: Sant Llorenç Pam a Pam, Operació entre Rius, un recull dels principals cingles i agulles del massís. El mes de març va centrar la seva recerca als voltants del Sot de l'Infern. El dia 7, en companyia d'en Vicenç Soto, va trobar i fer els cims de l'agulla del Sot de l'Infern i de la Roca Rodona. També van pujar a la Taula del Dimoni, el Bolet del Sot de l'Infern, la Roca del Pas de l'Infern, el Merlet de l'Infern i la Roca Plana de l'Infern.
El dia 21, amb l'afegitó del Josep Aspachs, els tres escaladors van localitzar una altra important agulla al mateix torrent, però a la vessant esquerra, a la carena que separa els turons del Mal Pas i el Puigdoure. En pensar com batejar-la, van decidir que li donarien el nom del Centenari de l'Excursionisme Català i, a més, que incorporarien la seva visita en el programa d'actes de celebració.

Ruta
Per facilitar l'accés fins a l'agulla es van pintar senyals de color taronja. Encara actualment es poden reconèixer aquestes marques en el camí del Puigdoure. Hi ha algunes ben visibles a l'Era dels Enrics o al roquissar de sobre la Rebolleda. En arribar al turó del Mal Pas, les senyals pugen pel nord, passant per la balma de les Tres Pinasses. Es va triar aquesta variant amb un objectiu ben clar: abans d'arribar-hi o bé al marxar, els excursionistes podrien veure des de lluny l'agulla si es situen en el pla que hi ha al nord de la carena. Després de passar per la balma i entrar al bosc, cal girar a la dreta i avançar uns metres fins a trobar la millor vista del torrent i cercar l'agulla.
Després de la localització visual, cal continuar resseguint el turó pel seu oest i enllaçar amb la continuïtat del camí del Puigdoure.
El corriol fa un gir de 180 graus, marcant la separació entre les conques del Sot de l'Infern i Matarrodona. Cal continuar fins arribar a un rocater, on hi ha una bifurcació de camins. El de l'esquerra va directe al Coll de la Creu dels Alls i el de la dreta va fins el sender que porta a Mura, baixant al Sot de l'Infern. En aquest mateix pelat de roca, a la part dreta de la bifurcació, continuen les senyals taronges. Recentment s'ha aixecat una fita, amb una pedra marcada.

Cal anar baixant progresivament en direcció nord-est pel rocater fins el bosc. Allà el descens es fa un xic més pendent, i amb una major tendència cap a l'est, seguint una filera de roures, alguns dels quals conserven les senyals. Així s'arriba a un arbre, també marcat, que es troba sobre una petita timba.
Girant a la dreta hi ha una petita i vertical canal, que permet baixar sense problemes. A mitja alçada es torna a trobar una senyal i, des d'allà, ja es veu l'agulla amb la placa de pissarra conmemorativa del centenari.

Homenatge a les agulles com a tret característic del massis
La incorporació del monòlit als actes de celebració del centenari de l'Excursionisme Català va suposar un reconeixement a un dels trets característics de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac: l'existència de múltiples agulles per tot arreu i amb formes curioses i ben diferents. Si a Montserrat hi ha les grans i difícils agulles, a Sant Llorenç del Munt és on hi ha un repertori més variat i nombrós de monòlits.

La conmemoració del Centerari de l'Excursionisme Català va suposar el primer reconeixement públic d'aquesta característica, animant a tothom a visitar l'agulla. Fins i tot, es van posar escales perquè tothom pugues fer el cim, on hi ha el corresponen llibre de registre.
El següent reconeixement de les petites agulles de Sant Llorenç del Munt va ser el llibre del Josep Barberà, que es va publicar el febrer del 1979. L'obra no es va limitar als grans cims i les parets més altes del massís, sinó que va incloure una llista de monòlits.
El treball iniciat pel Josep Barberà va ser continuat per un destacat grup d'escalada conegut com els Yayüs, fundat per l'Amadeu Pagès i el Josep Puig. Des del 1980 va completar les seves vies d'ascensió amb agulles, ampliant l'inventari iniciat pel Barberà.
Tres integrants dels Yayüs (el Jordi Turull, el Francesc Jurado i el Josep Puig) van publicar al butlletí del Centre Excursionista de Terrassa del juny del 1983 un important treball, titulat "Escalar a Sant Llorenç, una història diferent".
Els autors destaquen que al massís "podem trobar en abundància tota una plèiade de curtes parets, petites plaques, agulletes i pedres interessants escampades per tot arreu. L'interès que poden oferir ve donat per diverses raons: l'encís de pujar dalt d'unes formes capritxoses, la voluntat d'executar un pas extrem en les franges de bona roca, la superació d'uns trams esvelts, etc ... (A més) imposa la majoria de vegades una aproximació i sovint un escorcoll pel mig de l'espès bosc, per canals, fondalades o cingleres. Moltes vegades aquesta recerca es converteix en una petita exploració pels llocs més feréstecs, inaccessibles i amagats de Sant Llorenç".
Actualment està en actiu una tercera generació "agullera" de Sant Llorenç. Té representants destacats com el Martí Puig o l'Òscar i l'Albert Masó. Els germans Masó, grans coneixedors i continuadors de l'obra del Josep Barberà, han catalogat més de 400 agulles escampades per totes les carenes i torrents del massís. Són 400 raons diferents per conèixer "pam a pam" Sant Llorenç.