Els últims refugis de Sant Llorenç del Munt

La Diputació de Barcelona, com a gestora de Sant Llorenç del Munt, va començar el 1988 a ordenar el desallotjament de persones i equipaments dels llocs que encara servien de refugi  a temps parcial. Les primeres accions, molt contundents, es van centrar en algunes balmes emblemàtiques, com la cova del Racó Gran. Poc a poc es va anar ampliant a tot tipus de cabanes i, amb diversos arguments, també es va impedir la continuïtat del lloguer dels masos, com Matarrodona o Puigdoure. Actualment només tolera l'ocupació de la Balma del Bord, a la canal de Santa Agnès.
Amb aquesta línia d'actuació es va posar fi a la funció de refugi que, des de feia cinc mil.lenis, havia tingut Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac.
En contra del que podria indicar l'evolució històrica, la concentració més alta d'habitants (si més no, temporals) del massís es va produir al llarg del segle XX. El tipus d'ocupant, i les seves raons de viure ocasionalment a la muntanya, van ser múltiples:

- Refugis de Boscaters (llenyataires, calcinaries i carboners):
Des de sempre les diverses finques havien tingut llenyataires per explotar els seus recursos forestals.
La primera diversificació de les tasques dels llenyataires van ser els forns, sobretot els de calç, que van anar creixent en nombre a partir del segle XIX. D'ells s'ocupaven els calcinaires, que havien de viure al seu costat durant les cuites. Molts forns van estar en actiu fins a mitjans del segle passat.
També des d'antic havien existit carboners, però aquesta especialització es va convertir durant la primera part del segle XX en la protagonista dels boscos de Sant Llorenç del Munt.
El creixement de les grans ciutats del sud del massís generava una forta demanda de carbó vegetal i, per atendre-la, van ser necessaris, a més del llenyataire tradicional, experts en transformar la fusta en combustible. Aquests especialistes van venir de la Cerdanya i el Baix Ebre. Molts es traslladaven amb tota la família i vivien en barraques durant les temporades de treball. La gran majoria d'aquestes construccions no han perdurat per la seva fragilitat, a diferència del que ha passat amb les barraques de vinyetaires. Actualment només es poden reconèixer els sitials d'unes poques
Però alguns carboners també es van fer un refugi aprofitant tot tipus d'abalmament. Aquests indrets han perdut tot o gran part del seu parament, però, és clar, si que són identificables. I són una mostra dels sorprenents llocs on van viure aquests homes. Estan escampats per tot arreu i molts no són ja identificats com a vells habitatges (de carboners).

- Refugis d'emboscats a la Guerra Civil:
Durant els primers mesos de la Guerra Civil van fugir cap a la muntanya algunes persones que temien ser capturats pels grups anarquistes, que eren molt actius especialment a Terrassa.
A partir del 1938 el panorama va canviar: com en molts altres indrets de Catalunya, el massís va ser un amagatall pels homes que no volien anar a combatre. L'emboscament no ha estat gens estudiat a Sant Llorenç del Munt. Durant molt temps ningú no volia parlar-ne. Però, per les informacions que es van coneixent, va ser generalitzat. Molts joves de tots els pobles dels voltants es van amagar durant algunes temporades en coves, balmes i, fins i tot, avencs.

- Refugis de perseguits durant el franquisme:
Al finalitzar la guerra civil, es va produir un nou canvi de panorama. Els soldats i els més significats de la resistència republicana es van amagar a la muntanya. En uns casos per veure què anava passant i en altres com a pas previ cap a l'exili. La Serra de l'Obac va ser un gran campament provisional. Abans de tornar a casa o marxar a França, molts combatents van abandonat allà tots els seus materials, incloses les armes.
Anys més tard (40/50) a Sant Llorenç del Munt també van existir maquis, amb accions molt conegudes en diverses masies. Tot i que mai van ser nombrosos, si van tenir refugis per tot arreu.

- Refugis d'Excursionistes:
A partir dels anys 20 algunes colles d'excursionistes (i altres col.lectius) van aprofitar també les balmes i coves per a fer-se refugis on passar els caps de setmana i, fins i tot, les dues setmanes de vacances de l'estiu. Fins a mitjans del segle XX van compartir el territori amb els carboners i, fins i tot, amb els maquis. Però després es van quedar ja com els únics ocupants de Sant Llorenç del Munt.
En alguns pocs casos els refugis eren de persones individuals, que buscaven un lloc apartat.

- Lloguer de masos:
La crisi del sector agrari va provocar durant els anys 50 i 60 l'abandonament de tots els masos de l'eix central del massís. En alguns casos, els propietaris van llogar-los a grups d'excursionistes, que es van ocupar del seu manteniment fins a l'arribada de la Diputació de Barcelona.

L'inventari de tots aquests refugis del segle XX és interessant perquè, en la majoria dels casos, els seus ocupants han moldejat el territori del voltant, li han aportat alguns dels elements que actualment els caracteritza. Coneixent la variada tipologia de refugis també es pot aprendre una mica més de la història de cada racó.

Llistat dels últims refugis de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac:

En aquest apartat (accessible directament des de l'etiquetes de la dreta) anirem incorporant el nom i algunes dades dels refugis. Aquests mateixos indrets es podran trobar en altres apartats d'aquest blog, com ara balmes, coves, avencs, forns, barraques o masos. Però, des d'aquest apartat de refugis, es podrà accedir al nombrós conjunt dels últims llocs habitats de Sant Llorenç del Munt. Alguns ja són coneguts i d'altres, en canvi, són una novetat, que cal recuperar.


Refugis de Maquis:

- La Foradada del Morral d'en Bens.  (Llegir)


Refugis de Carboners:

- El Forn de Calç de Can Bofí, la casa del Xerrapetes.  (Llegir)