El Monestir de Sant Llorenç del Munt

El Monestir de Sant Llorenç del Munt no és el primer temple de La Mola. Diverses restes fan pensar que de ben antic el cim ha tingut diversos tipus de construccions religioses. Primer van ser santuaris pagans i, posteriorment, des de l'època visigòtica, temples cristians.
Després de les invasions serraines de Barcelona l’any 716 i la destrucció d’Egara, molts religiosos fugitius dels convents arrassats de la rodalia es van amagar a la muntanya i van començar a atendre al cim als fidels que també havien buscat protecció a les coves i balmes.
Aquest probable inici del monestir es recull a l'Àlbum sobre el monuments de Catalunya publicar el 1878 per l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, precursora de l’actual Centre Excursionista de Catalunya: "lo probable es que, al destruhir los moros la ciutat d’ Egara, de la que, segons Pujades, distava sols una llegua la montanya, gran part de sos habitants se recullissen en ella fortificant sas inexpugnables alturas y que, haventhi entre ‘ls fugitius alguns sacerdots, sobretot benedictins, visquessin aquestos en comunitat en la montanya baix la regla de Sant Benet y l’ invocació del mártir Sant Llorens. Feliu, en lo llibre IX de sos Anals de Catalunya, suposa que s’ fundà lo monestir en l’ any setè del regnat de Ludovico Pío, ó sia en 821".
Les tres primeres capelles:
Però no existeix cap prova escrita de l'activitat religiosa al cim fins a dos segles més tard. A partir de l’any 947 ja hi ha documents que demostren com diversos fidels de les valls de les actuals Sant Llorenç Savall i Castellar del Vallès , aixi com els propis comtes de Barcelona, fan donacions a tres capelles que estaven situades al cim: Santa Maria, Sant Miquel i Sant Llorenç. No hi han prous dades per saber amb certesa si es tractaven de tres capelles aillades, o bé de tres altars d'una mateixa esglèsia.
Cap a l'any 975 el compte de Barcelona Borrell II, va cedir les capelles de La Mola al monestir de Sant Cugat. Així s'inicia una llarga relació entre els dos centres religiosos, que va implicar que alguns monjos de Sant Cugat es traslladessin a viure al cim. El transit de religiosos entre els dos indrets de forma continuada al llarg del temps va originar la coneguda llegenda del Camí dels Monjos.  Curiosament en aquesta llegenda es presenta als monjos de La Mola com a fundadors del monestir de Sant Cugat.
Sembla que ja abans de l'any 1000 es va planejar substituir les tres antigues capelles de la Mola per un monestir. Però els plans es van aturar quan l'any 985 Al-Mansur va atacar cruelment el Vallès i el Barcelonès, mantant a l'abat de Sant Cugat i a onze monjos. Les llegendes diuen que només es van poder salvar una petita part de la comunitat que s'havia refugiat a Sant Llorenç

La construcció del Monestir:
Les donacions fetes a favor de les capelles van ser tant important al llarg de tot un segle que els religiosos van poder adquirir-ne propietats i plantejar-se construir un monestir. Les obres, impulsades per l'abat Odeguer, van començar el 1045 i van durar 19 anys, La consagració va ser celebrada pel bisbe Bereguer de Barcelona el 24 de juny del 1064.

L’esglèsia, construida amb pedres de la mateixa muntanya, era de tres naus, amb un creuer gairebé al seu centre. Segons Elias Rogent, semblava una reducció a la meitat del monestir de Sant Cugat.

Un dels fets no aclarits és perquè el monestir i el conjunt de la munyanen preñen el nom de la capella de Sant Llorenç i no de Santa Maria o Sant Miquel. Una teoría apunta que els fidels, patidors dels atacas dels serrains durant molt de temos, s’identificaven amb el cruel martiri de Sant Llorenç, mort en unes graelles.
Des de finals del segle X fins el 1608 van governar l’esglèsia de La Mola un total de 43 abats.
Sota control francès:

Poc van durar els temps inicials de bonança. Només vint anys després de la seva consagració, el 1088, la reforma gregoriana va servir d'excusa per sotmetre el monestir vallesà al control francès.
L’abat Frotart, de l’abadia de Sant Ponç de Tomières, situada prop de Narbona, es va apoderar dels seus béns i va expulsar els religiosos que hi vivien per a substituir-los per altres seus, sota l'abadiat del prior Sanç Berenguer.
Aquesta situació va perdurar fins el 1092, quan es va obligar als francesos a retirar-se.
Sota control de Sant Cugat:

Però Sant Llorenç del Munt ja no va poder recuperar l'autonomia perduda. El 1098, el Compte de Barcelona Ramon Berenguer III va fer donació del monestir a Sant Cugat. Com a conseqüència d'aquesta decisió, els abats del Munt havien de ser nomenats per Sant Cugat i, a més, havien de pagar un tribut a l'altre temple. Paral.lelament, les donacions al monestir de Sant Llorenç deixen de ser tant importants com en el passat i, en canvi, es fa necessari vendre les antigues propietats. Així comença una llarga època de penúries.
Foc al monastic al 1450 i el prodigi eucarístic:

El 7 de maig del 1450 es va produir un prodigi eucarístic. Aquella nit una espelma deixada encesa pel sagristà va calar foc a una part de l'esglèsia. Entre d'altres es va cremar complement un armari, dins el qual hi havia una capsa de plata que guardava tres partícules consagrades. Els monjos van assegurar que tot havía quedat en cendres, menys les tres hòsties, que estaven intactes.

El despoblament del Monestir:

Des de mitjans del segle XV ja no es pot parlar realment de l'existència d'una comunitat al monestir. Només van quedar dos o tres monjos. Per exemple, el 1537 ja només hi havia dos sacerdots,

Com a mostra d'aquesta situació, l'abat de Barcelona Guillem Cessador explica en un decret del 1565 que el monestir ha estat durant molt temps deshabitat, "existint solament el temple i encara no sencer, obert tan sols per a recollir als remats" i afegeix que no es troben vocacions "que vulguin viure en aquell desert".
L'últim abat de Sant Llorenç:

L'últim abat del Monestir va ser Francesc Olivó d'Alavernia. Ell mateix va costejar una nova campana, que va ser beneida el 4 de juliol de 1606 i que incorporava diverses reliquies. Dos anys més tard, l'abat va morir i, en cumpliment d'una butlla papal, els bens dels monestir van ser integrats al seminari de benedictins de la Congregació Claustral Tarraconense de Lleida.
D'aquesta manera, l'abadia es va extingit i els pagesos van quedar lliures de pagar-li rendes.
Un testimoni del 1786:

En el seu Diario de los Viajes hechos a Cataluña, el magistrat Francisco de Zamora explica com el 30 de març del 1786 va anar a Sant Llorenç del Munt, "la pujada és molt aspra, però pot pujar-s’hi a cavall... En el seu cim estava el monestir de benedictins, del qual queda íntegra l’església construïda a la manera antiga, sense cap adornament, però summament sòlida. I la resta del monestir és arruïnat i només en roman una part molt mal conservada, en què vivia fa pocs anys un monjo i ara un ermità... Es veuen oberts els sepulcres i rodolant les calaveres de persones o monjos importants, segons ho denoten els escuts que es veuen a les sepultures".

Les destrosses dels francesos el 1809:

El Dijous Sant, 30 de març de 1809, militars francesos ascendiren fins a la Mola de Sant Llorenç de Munt i entraren a l'antic cenobi on cremaren els altars. Segons Salvador Cardús, que pogué accedir als arxius del Baró de Maldà, aquest, en el seu dietari es féu ressò del succés amb les frases següents: 

"S'ha fet de dia amb el cel serè i també amb sol; darrere les muntanyes de Castellterçol la neu encara no és fosa; l'escarpada i alta muntanya de Sant Llorenç del Munt que encara que costa tant de pujar, els francesos, com dimonis, hi han pujat; i es pot dir que els dimonis els guien per causar-nos mal a nosaltres i com que mala herba mai mor, tots ells són l'assot de la humanitat que Déu ha permès per al nostre càstig, perquè el mereixem i per amansir amb millors obres la Divina Justícia."

El temple quedà desolat i no pogué ésser habitat fins el 1868, any en què el Reverend Dr. Antoni Vergés i Mirassó emprengué la gran feinada de la seva restauració.

Aquests dies cremaren els Altars de Sant Julià d'Altura i no perdonaren ni les sagrades imatges ni els cadàvers del sepulcres. Saquejaren, també, Sant Cugat i Rubí.

La primera Restauració del Monestir:

El 1868 es van iniciar les obres.

El 8 de maig del 1871 el propietari de la muntanya, Joan Gros, i mossen Antoni Vergñes van demanar a la diocesi de Barcelona el permis d'obertura novament del monestir.

La segona Restauració del Monestir:

La porta principal, a l`oest del monestir, està orientada a Montserrat

Però la guerra civil va afectar novament el monestir. Amb el primer objectiu d'arranjar la malmesa masovería de La Mola, els centres excursionistes de Terrassa, Sabadell i Manresa, juntament amb el Centre Excursionista de Catalunya, van donar suport a la constitució l'any 1947 dels "Amics de la Muntanya de Sant Llorenç". 
A l'agost del 1948, coincidint amb l'aplec de Sant Llorenç, es va col.locar la nova campana (que havia estat feta a Olot a partir dels fragments de l'anterior malmesa el 1936, a l'inici de la Guerra Civil). Aquest event va suposar el començament de la rehabilitació, que va ser dirigida per l'arquitecte Josep M. Vila. Les obres van acabar el 1964, quan es va celebrar el novè centenari de l'església.
En les últimes dècades l'activitat més important a la Mola ha estat realment l'hostatgeria, però el monestir si ha recuperat la seva funció de símbol del conjunt de  Sant Llorenç del Munt.

Més informació a:
- Article en aquest blog sobre La Mola.