Les fonts de Sant Llorenç del Munt


-- Per consultar l'índex de fonts fes click en aquest Link --

Els conglomerats de Sant Llorenç del Munt i l'Obac faciliten que gran part de l'aigua de la pluja s'inflitri per fissures sota terra, avanci per circuits subterranis i només surti a superfície al trobar capes impermeables.
El procés segueix tres fases:
1) Infiltracions.
Es produeixen per tot arreu i són difícils d'observar. Però hi ha alguns indrets on s'han pogut detectar pèrdues importants de cabals d'aigua. Dos exemples característics son: la confluència de la Riera de les Arenes amb el Sot de la Teula (pel desplaçament en vertical d'una falla.), i el torrent Maleit, de la Serra de l'Obac, que rep precisament aquest no perquè desapareix tot el seu cabal engolit pel terra.
2) Circuits subterranis.
Una vegada infiltrada en la massa conglomeràtica l'aigua corre per circuits subterranis interconnectats (anomenats sistemes càrstics). Cal distingir entre:
- el Paleocarst, que són xarxes antigues situades en alçades importants i ja desconnectades total o parcialment. Va ser el responsable fa milers d'anys de les nombroses cavitats de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que originariament eren també surgències, però que actualment només en pocs casos mantenen activitat hidrològica. A les parts altes del massís es mantenen petits brolladors, que són restes dels antics circuits càrstics. Parlem de les populars fonts del Saüc, Flàvia, Soleia, Santa Agnès o Can Pobla.
- el Carst actual, que està situat a uns nivells inferiors a l'anterior. Es desconeix quins són els moviments. L'estudi més ampli elaborat fins ara és obra d'Antoni Freixes, Manuel Monterde i Josep Mª Cervelló i es centra en les fonts de Rellinars.
3) Les surgències
A tota l'àrea d'influència de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac hi han identificades més de 300 fonts naturals, que al llarg de la història han estat aprofitades i, en molts casos, acondicionades per a facilitar-ne la conservació. Ara bé, hi ha ben poques fonts naturals de les que brolli aigua de forma permanent.
4) Punts d'aigua.
Els boscaters i els caçadors també van aprofitar bassals omplerts amb aigües dels torrents. Per tant, no són realment surgències, si bé alguns ens han arribat amb el nom de "font". Cap d'ells pot ser aprofitat actualment.

Distribució geogràfica
Els punts de descàrrega de la xarxa hídrica no estan repartits equitativament per tot el massís. La majoria de les surgències es concentren a les parts baixes, amb un predomini cap el nord com a consequencia del bussament dels estrats en aquesta direcció, com va demostrar el geòleg Jacint Elias.
El major nombre de brolladors, i amb més cabal, es troben a les rodalies de Mura i Rellinars, a la font de Llor, als Caus del Guitard i a l'est del Ripoll.
En canvi, al sud (Matadepera) hi han poques surgències, fet que ha obligat a construir-ne pous (galeries verticals) i mines (galeries horitzontals).

Tipus de fonts
Hi ha diverses possibles formes de classificar les fonts:
- Per l'origen de l'aigua:
1) Brolladors: quan l'aigua surt directament d'un circuit càrstic.
2) Fonts d'infiltració: quan l'aigua prové del degoteig de les roques.
3) Bassals: quan l'aigua superficial s'acumula en un dipòsit natural o fet expressament.
- Per la freqüència de l'aigua:
1) fonts permanents, que sempre ragen.
2) fonts intermitents (també anomenades falses): són conductes que actuen com a sobreixidors dels corrents subterranis quan hi han abundants pluges.
- Pel tipus d'acondicionament:
Al llarg de la història moltes surgències s'han anat canalitzant i acondicionament. Hi han fonts ben simples i d'altres que s'han complementat amb diversos tipus d'equipaments:
1) Sense cap tipus d'acondicionament: són surgències que es mantenen verges, sense cap mena de tractament. Aquest és el cas dels Caus de Mura o del Guitard. Encara actualment és possible trobar brolladors salvatges que no estan catalogats i dels quals no es coneix ni nom ni cap ús històric. Per exemple hi ha un sota la cova del Joan Petit o a la vessant de ponent del Montcau.
2) De tub: és l'acondicionament més senzill i el més abundant. Consisteix en canalitzar la sortida de l'aigua a través d'un tub.
3) De tap o d'aixeta: quan al tub es complementa amb un tap o, fent un pas més, amb una aixeta.
4) De dipòsit: en mols brolladors de cabal reduït es habitual que s'hagi instal.lat també un dipòsit per acumular i evitar perdre l'aigua.
5) Amb piques: en alguns casos s'han construït piques per acumular l'aigua sobrant. En algunes fonts properes a camins, hi han abeuradors pels cavalls o rucs.
5) Espai lúdic / fontades: les fonts més populars són veritables punts de trobada equipats amb taules, cadires i arbres plantes, especialment plàtans o figueres. A principis del segle XX la celebració de fontades (trobades populars en una font) era un veritable fenomen social

Ús històric de les fonts
La situació de les fonts naturals va determinar el poblament de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Els primers habitants de la cova del Frare buscaven, entre d'altres factors, la proximitat de la surgència de la canal de Can Pobla, encara en actiu.
A l'epoca alt medieval moltes fonts van ser canalitzades per facilitar l'aprofitament per part dels rudimentaris masos que es van desplegar pel territori.  La recerca d'aigua pels horts i el consum de persones i animals va motivar igualment l'obertura de pous, mines, cisternes a les taulades i bassots.
A banda dels pagesos, en la tasca d'acondicionament de fonts també han contribuït històricament:
- els ramaders i traginers, que preparaven abeuradors en els camins pel bestiar.
- els vinyetaires, que canalitzaven aigua fins a les feixes per a facilitat les seves tasques.
- els carboners i altres boscaters, que preparaven les surgències o, quan no hi havia, els bassals per omplir els seus càntirs abans de l'inici de la jornada.
En la tasca de manteniment de les fonts es va produir una transició entre els boscater (que van treballar al massís fins la dècada del 50) del segle XX i els grups d'excursionistes (que van començar a explorar Sant Llorenç del Munt a principis del segle XX).
Les tasques d'arranjament dels excursionistes han permès mantenir moltes fonts i fer d'altres noves aprofitant alguns aiguerols.
Malgrat tot, una part de les fonts del massís han quedat eixutes o han desaparegut per la construcció d'urbanitzacions. D'altres surgències estan perdudes sota espeses capes de vegetació. Alguns municipis, com Castellar del Vallès, han tingut molta cura en la conservació de les fonts. En canvi, en altres casos, com Matadepera, hi ha un oblit d'aquesta part del seu patrimoni.

Les conques de les fonts
Com és ben conegut, les aigües del massís tributen a dues grans conques: el Ripoll i el Llobregat (integrada per les rieres de Nespres, Santa Creu / Casa Nova, Rellinars, Sanana, Arenes, Palau i Gaià).


2 comentaris:

  1. Enhorabona pel blog i per l'inventari del patrimoni del Parc que de mica en mica vas consolidant.
    És un plaer veure que hi ha persones que desinteressadament dediquen part del seu temps a fer una feina que li pertocaria a la Diputació.

    T'animo a no defallir en les teves publicacions, que ens dona a molts dels teus seguidors objectius a seguir i estimació per la nostra muntanya.

    Armengol Gelabert

    ResponSuprimeix
  2. Bon dia.
    Felicitar-te pel teu blog. De fet jo tinc un blog de descoberta de fonts de la zona http://rutesifontsdesantlloreniobac.blogspot.com.es/. molt més modest que el teu. Avuí he estat buscant la Font de la Sesta, al Torrent del Castelló peró no l'he trobat, tens alguna dada per poder-la trobar?
    T'animo a seguir aquesta tasca de recerca i que sapigues que tens un company en aquesta tasca, no duptis en posar-te en contacte amb mi per si s'ha de fer alguna expedició de recerca.
    Salutacions.
    jm.martin.c@hotmail.com.

    ResponSuprimeix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...