La surgència, que és coneix de molt antic, va ser acondicionada per última vegada a mitjans dels anys 90. Des de llavors té un orifici, petit i arrodonit, obert en una mena de graó del torrent. No té un cabal important, però és més persistent que altres deus veines del Sot de l'Infern, fins i tot després de molts dies sense pluja. L'aigua surt ben freda.
Els arrengaments de fa 15 anys estan ja molt deriorats per les crescudes de la riera a la tardor i la primavera. Quan el cabal és petit passa per la dreta de la surgència, però quan hi han corrents fortes, s'ompla tota la llera.
La font dels Til.lers té anomenda també per altres motius, com la polèmica del seu nom i per la dificultat de ser localitzada.
La toponimia.
L'Antoni Ferrando, al seu llibre sobre el Puig de la Balma i les seves propietats, editat l'any 1993, explica dues dades sobre la toponimia de la surgència:
- porta aquest nom principal per un gran til.ler que existia molt a prop seu, però que va desaparèixer en els aiguats de l'any 1962. Per això, parla de til.ler en singular.
- també li atorga el segon nom de Plàtan.
Quatre anys més tard, el 1997 l'Edmod Grau i el Frederic Vancells, al seu llibre "70 Fonts de Sant Llorenç del Munt i l'Obac", aporten unes altras dades:- Parlen en plural perquè diuen que la deu es troba "a prop d'un pla de bonics til.lers".
- Diferencien aquesta surgència d'una altra anomenada del Plàtan, que es troba aigües amunt. En la mateixa publicació hi ha un mapa on es veuen claraments separats els dos brolladors.
Sobre l'origen del nom, les dues explicacions són compatibles. A vint metres a l'oest de la font hi ha un petit replà boscós. elevat lleurament sobre la llera, on encara hi han til.lers, que de ben segur són hereus de l'antic gran exemplar del que parla l'Antoni Ferrando.
També cal indicar que l'Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) anomena com "el Til.ler" l'índret que queda enlairat sobre la font, a la carena que devalla pel nord-oest del Mal Pas, entre el racó de les Pinasses i la canal de l'Era dels Alls. És també la zona on es troba la Taula del Dimoni.
Sobre el doble nom (Plàtan i Til.lers), la polèmica continua. Aquesta tesi encara és mantinguda en alguns llocs de internet, però situant la seva ubicació a la que correspon a la font del Plàtan. Realment està acreditat l'existècia de dues surgències. Així el mapa del Centre Excursionista de Terrassa del 1963 inclou ja a les dues fonts.
La localització.
La font dels Til.lers té fama d'amagadissa. No és estrany tenint en compte que la majoria de mapes no la situen prou bé. I, fins i tot, la web oficial dels 3 Monts la confon amb la surgència de la Cruilla del torrent de la Cansalada, que està a més de dos quilòmetres.
El problema és que, pujant per dins del torrent des de la cruilla, al cap de 130 metres hi ha un salt d'aigua, d'uns tres metres d'alçada. Aquest obstacle natural (conegut com el Salt de l'Arnella o del Sot de l'Infern) barra el pas als que no estiguin acostumats a fer grimpades. Molts excursionistes admeten que abandonen aqui la seva recerca. Si es supera el desnivell s'arriba a un tram on la riera s'estreta perquè a la dreta (esquerra hidrogràfica) hi ha l'anomenat pla dels Til.lers. Quan el torrent torna a ampliar-se ja es pot veure la font al mig de la llera i arran de terra. Radera seu, hi ha el nou salt d'aigua. Des de l'encreuament, en total hi ha un recurregut de 250 metres.
Per evitar fer grimpades, L'Edmond Grau i el Federic Vancells indiquen al seu llibre una alternativa, que és la més ràpida i recomenable. En lloc d'anar per la mateixa llera, es pot pujar per la pista forestal fins arribar a la part superior del pla dels Til.lers. Fa molts anys que es va obrir un estret pas entre la massa boscosa. La dreçera baixa uns 20 metres en forta pendent des del camí fins a la riera, passant pel costat d'un til.ler. Un cop a la llera cal girar a la dreta i avançar tant sols uns metres.
Una tercera alternativa de trajecte arraca aigües amunt, en el lloc on està precisament la font del Plàtan i la pista forestal creua per primera vegada la riera en el seu recurregut cap a Santa Creu de Palou. Des d'aquest punt fins a la font hi han 450 metres a través de la llera. A favor d'aquesta opció cal destacar que permet veure també la font del Senyoriu i una altra surgència sense nom (que podria anomenar-se d'en Grau i en Vancells en reconeixement als autors del llibre, que la van identificar en quedar al descobert després d'uns aiguats). Els inconvenients d'aquest trajecte son que els esbarzers han fet seva part de la torrentera i, a més, hi han blocs de roques despreses de gran tamany que dificulten el pas.
Per facilitar la localització final de la font periódicament s'escriu el seu nom a les roques que la cobreixen. Però els corrents d'aigua i les sorres acaben esborrant les lletres.
Les coordenades de la font són: 41° 40.638' N i 1° 57.320' E. Ara bé, la senyal GPS al Sot de l'Infern és deficient i, per tant, el marge de fluctuació pot ser ampla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada