L'Oratori dels Òbits, lloc de pelegrinatge i gran "Oracle" de la Guerra de Successió del 1714

Els Òbits han desenvolupat diverses funcions i han estat protagonistes de moltes històries al llarg dels últims mil anys. Algunes són ja força conegudes, com la fabricació de moneda falsa o la necròpolis dels cranis tallats. Però hi han d'altres que semblen passar encara desapercebudes, tot i tenir gran importància històrica.
Aquest és el cas d'una història que va passar entre el 1711 i el 1714, quan els Òbits van tenir un Oratori (calvari), que es va convertir en un lloc de pelegrinatge i una mena d'Oracle Grec de la Guerra de Successió (un conflicte que s'ha convertit en un referent emblemàtic de l'actualitat catalana).
Un curiós personatge, Andreu Joan Rico, va ser el responsable de construir el Calvari i de convertir els Òbits en un Oracle durant els últims anys de la guerra.

El relat més ampli de la vida de l'Andreu Joan Rico el va escriure en Salvador Sanpere i Miquel, en el seu llibre "La Fi de la Nació Catalana", publicat el 1905.

Segons aquest llibre, l'Andreu Joan Rico va nèixer a País Valencià i va viure a l'Aragó fins que el 1707 aquesta regió va ser ocupada per l'exèrcit de Felip V de Castellà. Com a partidari de Carles d'Austria,  es va refugiar a Catalunya, igual que ho havien fet molts valencians.
Un conegut seu, Francisco Novales, explica que el tarannà de l'Andreu era "geniut, eloqüent i pensatiu".

Sobre l'ofici del personatge, només es coneix que va gestionar una propietat que el comte de Perelada  tenia a l'Aragó i que va rebutjar un càrrec públic. L'historiador Salvador Cardús va dir (en un treball del 1952) que l'Andreu podria ser un general fugitiu per evitar una condemna a mort. Segons uns documents de l'arxiu del mas Garrigosa, aquest militar també va viure als Òbits. Però l'Antoni Ferrando i Roig (en un llibre del 1983) ja va advertir que hi ha incoherències entre les històries dels dos personatges. El general probablement hauria ocupat els Òbits molts anys abans, quan el monestir de La Mola i l'Ermita de Santa Agnès encara tenien religiosos.

Seguint amb les dades trobades pel Salvador Sanpere, l'Andreu Joan Rico es va casar dues vegades. Tot i això el 1711 va decidir abandonar-ho tot per a viure com un ermità als Òbits.
Al principi menjava només les herbes de la muntanya, però aviat va començar a rebre la caritat de gent de Terrassa, Sant Llorenç Savall, Castellar del Vallès i d'altres indrets del Vallès, el Bages i Barcelona. Molts pujaven per reçar agenollats amb ell i escoltar les seves pregàries. La seva populatitat va crèixer tant que ben aviat va ser conegut com el Germà Bartomeu de Sant Llorenç del Munt, que era com ell mateix es presentava. Per aplegar a tots els seus molts seguidors, va construir un Oratori. No s'han trobat restes i, per tant, es desconeix la seva situació concreta.
A banda de l'existència de l'oratori, en un treball sobre el patrimoni cultural de Sant Llorenç Savall, Laura de Castellet apunta el "suggeriment hipòtesi" que  la Creu del Ricó té aquest nom en record de l'ermità. En la fotografia adjunta es veu la creu actual (de 1968), amb els Òbits al fons. L'antiga creu de fusta va ser destruida el 1936.
En l'època que l'Andreu Joan Ricó va estar als Òbits, la gran preocupació quotidiana era la Guerra de Successió. Els masos i les viles del massis tenien freqüentment allotjats a soldats i, a més, feien contribucions de diners i blat a l'exercit català.

L'Andreu, seguidor aferrim de la causa catalana, parlava sempre d'aquest tema en les pregàries i feia prediccions sobre la seva evolució. També enviava cartes als diputants catalans assegurant que l'exercit català guanyaria la guerra. Fins i tot, va recomenar que s'anomenes coronels a dos pagesos. I el més sorprenent és que va aconseguir imposar els nomenaments. Pere Brichfeus es va convertir en coronel de caballeria i Francesc Busquets en coronel d'infanteria.
Però l'Andreu Joan Rico no tan sols va fer prediccions sobre la guerra. Segons explica Salvador Sanpere, també "els homes de més autoritat de la muntanya l'anaven a veure i, creient en ell, li consultaven sobre els seus negocis més importants".
Després dels bombardejos fets pel duc de Berwick (avantpassat dels ducs d'Alba) i l'ocupació de Barcelona per les tropes castellanes, l'Andreu Joan Rico va fugir a Andorra i, més tard, a Perpinyà. Amb la seva marxa, els Òbits van perdre la seva funció mística-religiosa i l'Oratori construit per l'ermità. Va ser una etapa breu, però en la que els Òbits (com una versió petita de la veina Montserrat) van desfermar una gran fe, que segur va ser útil en un moment clau pel futur del país i la seva gent. La prova és que durant gairabé tot un segle (el VVIII) es va mantenir viu el record de l'Andreu (tot i que equivocar-se en la seva predicció i els Òbits van ser anomenats la cova del Penitent. Així figura en alguns mapes fets en aquella època.
Durant la Guerra de Successió, arreu de Catalunya hi havia persones religioses que intentaven mantenir l'esperit de resistència. A més del "nostre" Germà Bartomeu de Sant Llorenç del Munt, també van ser destacats Ramon de Sentmenat, la monja Magdalena Boloix, Vicenç Rodriguez (ei, fa tres segles ja una persona amb cognom castellà estava a favor de la causa catalana) i Florià Fuster.