Històries paral·leles de la Guerra Civil: les colònies d'infants refugiats a Matadepera i la comptabilitat del bosc
Josep Maria Pey
Al llarg de la Guerra Civil es van viure moltes històries paral·leles, totes colpidores. La història 45 recull, entre d'altres, dues de les situacions viscudes entre els anys 1936 i 1939:
* L'arribada de grups de persones que fugien de les ciutats bombardejades i, progressivament, ocupades pel bàndol «nacional». Entre elles hi havia els infants refugiats que es van aplegar a Can Prat, Vallhonrat i la Torre La Florida (situada al sud de Matadepera).
* La incautació de les finques forestals que havien quedat desocupades per la marxa dels seus propietaris (uns d'assassinats i altres amenaçats). Aquest fet va originar la col·lectivització dels oficis de la muntanya: carboners, boscaters i calcinaires. Tota aquesta activitat va ser gestionada mitjançant el que es va conèixer com la «comptabilitat del bosc». El més curiós és que va estar a càrrec d'un dels refugiats madrilenys.
Aquestes dades van ser obtingudes i analitzades per l'historiador Josep Maria Pey i Cazorla i publicades a l'obra “Viure a Matadepera durant la Guerra Civil”, que va ser premiada el 2006 per la Fundació Caixa de Sabadell. A més, Pey va poder contactar i entrevistar una de les nenes refugiades al mas de Vallhonrat, Felisa Puyal Alonso, que tenia 10 anys quan va esclatar la guerra. (A la foto superior es veu la Felisa amb el seu pare, Candido Puyal Blecua).
Matadepera, un mosaïc de realitats ben diverses el 1938
Cal destacar la singular coexistència d'històries paral·leles, ben diverses, durant el 1938. Aquell any, Matadepera es va convertir en un mosaic de realitats ben diferents convivint a molt poca distància.
* Els infants refugiats.
* Els grups de famílies provinents de zones bombardejades o ocupades.
* Els habitants del poble, majoritàriament dedicats a la pagesia i als oficis de la muntanya.
* El president Manuel Azaña i tot el sèquit de funcionaris i militars.
* Els emboscats, les lleves que es van negar a agafar les armes i anar al front.
* Les persones que estaven amagades perquè els havien assassinat o amenaçat un parent (algunes hi van romandre així durant tot el conflicte). La sensació de terror va créixer arran de l’assassinat massiu, el 24 de juliol de 1936 a la Font de l’Olla, de: Agustí Prat i Marcet, Gaietà Vallès i Pujals, Miquel Pascual i Elvira, Joaquim Barata i Rocafort, Joan Salvans i Piera, Manuel Vallhonrat i Comerma, Francesc de Paula Badia i Tobella, Francesc Salvans i Armengol i Josep M. Duran i Carreras.
Can Prat
Tal com explica l'historiador Josep Maria Pey, el primer dels masos que es va convertir en colònia infantil va ser el de Can Prat (on al juliol de 1936 grups anarquistes havien detingut al grup executat a prop de la Font de l'Olla).
Els nens i nenes refugiats a Can Prat eren fills dels professionals del Gremi d'Arts Gràfiques i Periodistes de la UGT de Madrid. Primer van estar a les Boades, però després es van instal·lar a la coneguda finca de Matadepera. Es van quedar al llarg de la Guerra Civil i van rebre la visita dels seus pares, un dels quals treballava a El Liberal de Madrid i era conegut com a «Troya».
Vallhonrat
El segon grup va viure a la finca del davant, a Vallhonrat, que va ser coneguda com a colònia «Pablo Iglesias».
La Felisa va dir-li a Josep Maria Pey que recordava “molts dels nens amb qui va compartir l’estada a Can Vallhonrat", entre ells:
- l’Elena Arcarasa, de Graus.
- Força nens de Madrid, com una tal Peribáñez (que vivia al carrer Barquillo o els germans Allende.
- el Velerón, el Manolo i el Paco, que eren de Ceuta;
- la Pacita i la Chelo d’Astúries.
Però d’on més n’hi havia era d’Aragó:
- l’Orosia San Agustín, de Yésero;
- els cinc germans Carcabilla, de Barbastro;
- el Simón i “El Chato” de Teruel;
- la Gregoria i la seva germana.
- El director es deia Ricardo Alonso i era de Teruel.
(A la foto es veu a Josep Maria Pey amb la Felisa, quan va tornar a Matadepera, davant el mas de Vallhonrat.
Torre La Florida
El tercer grup d'infants era el de més edat i es va instal·lar a la Torre La Florida, situada al sud de Matadepera, a la carretera de Sabadell, a uns centenars de metres del mas de Can Vinyers. Tenia com a professor el pare de la Felisa, Candido Puyal Blecua. En acabar la guerra, va passar set anys a la presó de Burgos i, després, va ser inhabilitat per a exercir com a professor. La mare de la mare havia mort a principis de 1937.
La Torre La Florida estava gestionada per Socors Roig Internacional (SCR).
Possible quarta colònia a Can Matarín
Felisa Puyal va dir a Josep Maria Pey que Can Matarín, a prop de Can Vallhonrat, també havia acollit una colònia; ho recordava per «l’enveja que li feien els nens que hi havia allà, ja que ells tenien piscina!». Tanmateix, Pey no ha trobat constància documental d’aquesta possible quarta casa per a infants refugiats.
Activitats a les colònies infantils
Gràcies a converses de Josep Maria Pey amb la Felisa, l'historiador va poder conèixer moltes vivències, més enllà de la fredor dels documents:
* Els infants van rebre un Nadal la visita d'alguns dels soldats que custodiaven tant el president de la Segona República, Manuel Azaña, a la Torre Salvans, com el cap de l'exèrcit republicà a Catalunya, Juan Hernández Sarabia, que vivia amb la seva família a la Torre de l'Àngel. Els soldats es van posar unes ales d'angelets a l'esquena per animar els infants.
* També van rebre la visita dels fills dels funcionaris i militars que estaven per la zona. La Felisa recorda que vestien bé i no van menjar les llenties que tenien per dinar.
* Fins i tot recorda que, en una ocasió, va anar a actuar una cantant folklòrica.
* Però sobretot feien classe, treballs manuals i anaven d'excursió.
Tots els infants refugiats van marxar en camions pocs dies abans de l'entrada de l'exèrcit franquista. La Felisa recorda que un dels vehicles va rebre bales disparades des d'un avió i un dels nens va morir.
Interès franquista pels infants
L’estudi de Josep Maria Pey desvela que l’exèrcit franquista, en paral·lel a les seves cruels accions repressives, va mostrar un gran interès per les colònies infantils i per esbrinar on havien marxat els nens. El seu objectiu era doble: d'una banda, localitzar els pares «rojos» i, de l'altra, si eren orfes, donar-los en adopció a famílies adscrites al règim.
La comptabilitat del bosc
El treball de Josep Maria Pey també ha desvetllat la comptabilitat del bosc, els ingressos que generava l'explotació conjunta de totes les finques forestals de Matadepera. Entre finals de 1936 i el gener de 1939, els oficis tradicionals de la muntanya (carboners, boscaters i calcinaires) van ser administrats pel «Comú», la qual cosa va permetre obtenir uns guanys per atendre les moltes necessitats de l'època.
En uns llistats de setembre de 1937 i de gener de 1938 figuren com a finques rústiques-forestals incautades:
- La Barata, Can Bufí, Mas Sallés, Can Farrés, Can Roura i Can Solà del Pla, d Antoni Barata i Rocafort;
- Can Pobla i Can Robert, de Pilar Feliu, Vda. De Cuadras;
- Can Marcet, d Antoni Estop;
- Can Pèlacs de Cristina Piera de Salvans;
- Can Prat, d Agustí Prat Marcet;
- Can Torras, de Josep Palet i Puig;
- Can Solà del Racó, d Agustí Solà i Brujas;
- Can Torrella de Josep M. Blanc Romeu
- i El Dalmau, d en Pere Dalmau Gorina.
El treball històric de Josep Maria Pey indica que:
«L’explotació dels recursos forestals (en gran part de finques expropiades) va ser de cabdal importància per a les finances de Matadepera, tal i com es desprèn dels llibres de comptabilitat de l Administració Autònoma del Bosc, i les constants referències que s hi fan com a comptabilitat del bosc. L’anomenada comptabilitat del bosc era el control econòmic que es duia de l explotació dels forns de calç col·lectivitzats, la producció de carbó vegetal, i l’extracció de fusta dels boscos ... en definitiva, era la comptabilitat de l’activitat econòmica generada a partir de l’explotació dels recursos naturals forestals, per part de l’Ajuntament de Matadepera. Aquesta activitat estava controlada per la Generalitat i sovintegen les peticions formulades per l Ajuntament per tal que se l’autoritzi a explotar els recursos de les finques incautades. Així veiem com el 5 de juliol de 1937 se sol·licita permís al Servei Forestal per poder aclarir un 15 % dels pins de les parcel·les El Pujol i Abeuradors de la finca de Can Solà del Racó, ... d’on ha desaparegut el propietari ignorant-se el parador i creient-se convenient fer les esmentades aclarides. També es demana poder talar un 15 % de la parcel·la del Pla del Suris, a la finca La Barata. Quinze dies més tard, es demana poder fer una tala a les finques Hort Rodó i el Safareig Vell (ambdues de Can Marcet). A mesura que s allarga el conflicte bèl·lic i augmenten les penúries, és la Generalitat la que dictamina les disposicions corresponents per als aprofitaments forestals de les finques expropiades, tal i com podem veure en el document mostrat a continuació, on el Conseller d’Economia, Joan Comorera, el 27 d agost de 1938, en base al Decret de l 11 de gener del mateix any, disposa que s’explotin els recursos forestals de la finca de Can Torres.»
El curiós "comptable"del bosc durant la guerra
El fet curiós és que la comptabilitat del bosc va ser confiada a un dels refugiats que havia arribat el 29 novembre de 1936, conjuntament amb els seus familiars, fugint dels intensos bombardejos de Madrid. Es deia Rafael Asín Abela i era un home amb bona formació i modals. Va viure a una casa del carrer Santiago Rusiñol.
De seguida es va preocupar per tenir un hort i per mantenir bones relacions amb tothom. L’estudi de Pey aporta una carta del 19 de gener de 1937 enviava per Asin al Secretari municipal (Salvador Puig Clusellas), on s’oferia per treballar “i on s’evidencia aquestacapacitat de lideratge i d iniciativa que tenia, demanant la compra d’uns llibrets teatrals per tal de poder representar una obra de teatre al poble”.
A banda del seu treball com a comptable de les feines del bosc, també va aconseguir feina per a la seva neboda a la Telefònica.
La confiança dipositada en Rafael Asín Abela va ser tan gran que al gener de 1939 va substituir el secretari de l'Ajuntament (cridat a files) i va redactar l'última acta municipal republicana… en castellà. Encara més sorprenent va ser que, pocs dies després, no va iniciar el camí de l'exili, sinó que va rebre l'exèrcit franquista. Posteriorment es va saber que era un alt directiu de la companyia ferroviària MZA.
Des de Madrid va escriure el 30 de maig de 1939 a l’alcalde, ja del règim franquista, Antoni Genescà, on deia: “Poco trato hemos tenido con V. pero ese poco les habrá podido demostrar que éramos diferentes que la otra calaña de refugiados con los cuales tuvimos que convivir obligados por las circunstancias de la guerra”.
El BOE del 3 de juliol de 1949 va deixar clara la posició de Rafael Asín Abela com a comandant de la xarxa de ferrocarrils.
No hi ha constància que durant la Guerra Civil actués com a espia o com a quintacolumnista. Només hi ha dues evidències clares: era afí als militars que van donar el cop d'estat i va col·locar la seva neboda a la Telefònica, des d'on podia seguir les comunicacions de l'aparell republicà desplegat a Matadepera i Terrassa.
Can Pèlags, hospital militar
Josep Maria Pey també ha pogut esbrinar els usos a què estaven destinades altres importants finques de Sant Llorenç del Munt. Al final de la guerra es va començar a condicionar Can Pèlags per ser un hospital militar.
El barber dels emboscats
A banda del seu important treball històric, Pey també explica dues històries rellevants.
En primer lloc, va conèixer el barber Domènec Trullàs, que durant la Guerra Civil pujava a Sant Llorenç del Munt per atendre les persones que estaven amagades per no anar a lluitar al front. Entre d'altres indrets, sap que Trullàs anava a pèlar gent que vivia al Cau dels Emboscats, als Emprius.
El “maqui” Lluís Cazorla
Un tiet de Josep Maria Pey, en Lluís Cazorla, va ser maqui en la postguerra. Va ser un dels integrants del grup que va ser sorprès per la Guàrdia Civil a les Foradades de les Pedritxes. Ell va poder fugir i no va tornar a Catalunya fins anys més tard, poc abans de morir.
(Foto de l'historiador Josep Maria Pey, investigador dels Infants Refugiats a Matadepera i la Comptabilitat del Bosc entre 1939/1939).
Més informació:
Pey i Cazorla, Josep Maria. “Les colònies infantils a Matadepera durant la Guerra Civil.” Terme, núm. 26 (2011): 119-140.
