Retrobat l'històric forn de calç situat entre els camins de la Senyora i la Soleia

La producció de calç va arribar fins el desnivell que separa els camins de la Senyora i la Soleia, a la vessant de llevant de Sant Llorenç del Munt. Així ho confirma el retrobament d'un històric forn, que havia quedat amagat a les feixes que hi ha al camí de la Senyora, abans d'arribar a la cruïlla del corriol que des de la Canal Gentil s'enfila fins els primers cingles de la Soleia.

Albert Antonell, davant d'un dels quadres encarregat per l'Anton Verges

Les runes del forn van ser retrobades per un dels grans coneixedors del massís, l'Albert Antonell i Ribatellada, que ha estat alcalde de Castellar del Vallès (1987/1992), president del Centre Excursionista de Castellar i fundador de l'Arxiu d'Història del seu municipi.
A més, l'Albert Antonell és un destacat estudiós i divulgador de l'obra de mossèn Anton Vergés i Mirrasó, impulsor de la rehabilitació del monestir al segle XIX.
I precisament l'existència d'un antic forn de calç als voltants de la Codoleda i els cingles de la Sardineta estava acreditat des de fa un segle i mig en el llibre "Sant Llorenç del Munt: son passat, son present i venider", que va ser publicat el 1871 per Anton Vergés i Mirassó.

Vergés explica que la calç utilitzada en aquelles obres de reconstrucció del Monestir va ser produït en un forn, que es troba aprop del camí de la Mola a Castellar del Vallès, a una distància de mitja hora del cim.
En aquella època la indústria de la calç era ja molt important als pobles dels voltants de Sant Llorenç del Munt, especialment  a Matadepera. Un dels promotors era Marià Satlari. Està documentat que el 1859 explotava un forn al carrer Sant Llorenç, sobre la riera de les Arenes. Actualment es conserven restes antigues molt properes però en la banda del torrent dels Abeuradors, al seu pas pel centre de l'actual poble.
Un altre impulsor de la industria de calç en aquella època va ser el propietari de Can Gorina, Francesc Gorina, que també en 1959 explotava un forn a través d'en Padrós. Igualment les masies de Can Torres i Can Pobla van fer calç com a complement dels seus ingressos.
Van ser anys de demanda activa de calç per tal de suministrar a les properes ciutats de Terrassa i Sabadell, que construïen cada any forces habitatges nous.
La importància social dels productors de calç va quedar patent en un destacat fet històric:
Gairebé coincidint amb l'inici del projecte de reconstrucció de la Mola, el calcinaire Marià Satlari va ser nomenat el 21 d'octubre de 1868, per sufragi universal, president de la Junta Revolucionària Local. Era l'òrgan de govern municipal creat després de l'èxit de l'anomenada Revolució Gloriosa, que va implicar la marxa d'Isabel II i l'inici del Sexenni Democràtic.

El forn del camí de la Senyora tenia uns quatre metres de diàmetre.

L'alçada també era d'uns quatre metres, però la meitat es troben actualment coberts de terra. La part encara visible conserva mostres de l'activitat del forn,

Això fa que la boca d'accés també hagi quedat en gran part sepultada, però encara es conserva bé part del seu arc i resta obert un reduït forat.

Anton Vergés parla en el capítol XIX del forn que va produir calç pel Monestir. És un relat d'un dels molts dies durs que li va tocar patir.
En Vergés comença lamentant que, quan va projectar la rehabilitació:
"no vem tenir en compte las fatigues que costaria proveir-se de calç, fusta i obra en aquella altura, ni els objectes indispensables per a la decent ornamentació del temple, ni tampoc les mil gotes de suor que vem derramar en aquelles pendents".
En Vergés recorda que
"l'11 de març del 1869 tenia en aquelles ruïnes un grup de treballadors amb l'encàrrec d'amarrar la calç que havia fet coure en un forn que es troba en el camí de Castellar, a mitja hora del Monestir. L'hivern havia estat benigne, però així que vem començar la restauració, van venir dies de fortes glaçades i així va aparèixer coberta de neu el cim de la muntanya".
En veure la nevada, el mossèn va decidir pujar-hi
"en companyia de Joan Gros i Roca ja que era urgent prendre decisions per evitar que la pluja i les gelades dissolguessin la calç.Tots dos vem pujar per la canal de Santa Agnès escoltant el majestuós soroll dels arbres, els quals eren colpejant al cim de la muntanya per l'huracà. Tot això era indici que s'havien desencadenat els elements de la natura. Quan vem arribar la Roca del Drac el vent era tant fort que ens tirava a terra. La neu s'havia convertit en glaç i cobria el "passadís" que porta al cim de la muntanya. No podien sostenir els peus enlloc i el vent amenaçava de fer-nos caure. Jo ja volia desistir de pujar-hi, quan el propietari de La Mola, tot i la seva avançada edat, es va enfilar pel roquissar relliscós. Vaig poder seguir-lo posant el peus en els punts que ell trencava el gel amb el seu bastó. (...) Per fi vem arribar al cim, i jo que vaig cometre la imprudència de sortir com sempre a peu de Savall, sense esmorzar en aquell dia de quaresma, vaig necessitar totes les forces que em quedaven per obrir-me pas entre tots els elements desencadenats. Dalt, en l'antic i arruïnat monestir, vem trobar els treballadors, que no podien posar la calç perquè s'havia glaçat l'aigua de la profunda pica i, a més, els animals, que havien de portar la calç des del forn, relliscaven. Quan recordo aquella fatiga, dono gràcies al Senyor, a la seva Mare Santíssima i al màrtir Sant Llorenç ja que , la seva intervenció, em va lliurar de grans perills i de la inefable angoixa".