Per la seva ubicació, la Castellassa pot ser contemplada des de diverses perspectives.
Des de la part superior, buscant miradors als camins del Monjos, la Soleia, la Senyora o la carena de les Ànimes.
Des de la seva mateixa base, seguint el camí del Mal Pas de la Castellasa.
Des de la part inferior, seguint els intineraris dels sots de la Carda o de Matalonga.
La Castellassa de Can Torres s'ha convertit en una de les parts més ben documentades del massis de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. El merit és d'Oscar Masó, que ha escrit dues boníssimes obres: "La Castellassa de Can Torres: Història, Tradició i Llegenda" (Farell) i "Descobrint la Castellassa de Can Torres i els seus voltants" (Farell). Us recomenem algunes entrevistes fetes a l'Oscar Masó, com la del diari Avui.
El nom de Castellassa prové d'un antic topònim: Castelle Azano, que ja es va fer servir en un document del 930. Sembla que inicialment aquest terme va ser emprat per a designar a la veina Castellassa del Dalmau. Posteriorment va ser utilizat per a les dues roques, afegint el nom de les masies que cadascuna tenen més aprop. Una, el Dalmau, i l'altra, Can Torres.
Però la Castellassa també ha rebut altres noms, com El Camell.
El tret de sortida de l'excursionisme a la Castellassa de Can Torres va tenir lloc el 16 de gener del 1910. Aquell dia van fer una sortida conjunta des de Sabadell fins el monolit el Centre Excursionista del Vallès i el Centre Excursionista de Catalunya. A partir d'aquella data, es van multiplicar les convocatòries.
La primera escalada al cim de la Castellassa es va realitzar el 9 de setembre del 1923. Va ser protagonitzada per tres membres de la Joventut Terrassenca: Josep Abelló, Hans Weichsel i Martí Rovira.
A la dècada dels quaranta sis escaladors de Sabadell van dedicar tres diumenges a tirar al precipici una de les lloses del cim de la Torre. Ho van fer perquè asseguraven que basculava quan algú es posava dret i amenaçava de caure.
No ha estat l'únic tros perdut per la Castellassa. A principi de la dècada dels cinquanta, també va desaparèixer, però aquest cop misteriosament, una pedra negra que sobresurtia uns 7 centímetres en la via normal d'escalada i que ajudava a superar el pas més vertical. Els rumors diuen que l'autor intencionat d'aquest "atemptat" va ser un escalador que volia fer més complicada l'ascensió.
També es coneixen pèrdues de parts de la Castellada però degudes a fets naturals.
Les gelades de l'hivern de 2005 van esquerdar i fer caure un tros del còdol entravessat a la canal est del monolit, que és popularment conegut com a cigró.
El 7 d'agost del 2007 un llamp va impactar en el cim i va provocar una fracturar la roca, a més de desfigurar el tram final de la via normal d'escalada.
Aquesta via també ha patit durant el segle XX els efectes de l'erosió. Cap als any 20 tenía un replà, que ha perdut dos metres d'alçada al llarg de 80 anys. En aquest periode de temps diverses fotos mostren els canvis que ha anat experimentant i que temporalment van originar la formació d'un "bolet" que alguns van comparar amb la imatge de la Mare de Déu. Però el bolet va caure deixant de nou un repla, però dos metres per sota de l'original.
Igual que va passar amb altres cims, com el Cavall Bernat, durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) es va pujar a la Castallessa senyeres reivindicatives. La primera es va posar a la roca coneguda com les Monges, però la policia va aconseguir retirar-la després de vuit dies de proves. Inmediatament es va plantar una segona senyera a una roca més alta. Les forces de seguretat ja no van gosar escalar-hi, però la van destruir a trets.
Els pessebres.
Des del Nadal del 1966 el Centre Excursionista de Castellar del Vallès prepara i puja fins el cim de la Castellassa un pessebre. Cada any s'ha repetit seguint el mateix itinerari, amb l'excepció del 1971, quan el pessebre es va portar al cim de les Agudes, al Montseny.
La Castellassa de Can Torres és la protagonista d'una de les grans llegendes de Sant Llorenç del Munt. Com expliquem al post sobre l'Ermita de les Arenes, l'any 1645 un pastor, que cuidava el seu ramat al peu del monolit, va provar d'enfilar-se fins a un dels seus cims. Ho va aconseguir, però, una vegada dalt, es va adonar que era molt més difícil la desgrimpada. Corria el risc de patir un accident mortal.
Molt angoixat va pregar a la Verge de les Arenes i li va prometre que, si aconseguia baixar sa i estalvi, li faria portar una nova i potent campana. Segons la llegenda, el pastor es va quedar adormit i, al despertar-se, ja estava a la base de la Castellassa, on l'hauría portat la Verge. Aquesta llegenda va donar a l'ermita una gran fama de miraculosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada