L'inventari del patrimoni arqueològic de la Generalitat descriu la part superior del turó com un "lloc d'habitació amb estructures conservades", que qualifica com a "poblat" i que data cronològicament entre els anys 200 i 50 a.C.
Al replà del cim (que fa uns 30 metres de llarg per uns 10 metres d'ampla) hi ha concretament diversos grups de restes d'antics murs. També es troben algunes ruïnes disperses metres més abaix, sobre la banda de l'esglèsia i la Mata-xica.
A la vessant sud-est (que és administrativament del terme de Terrassa) hi han també restes que corresponen a feixes, segons els estudis arqueològics.
El jaciment va ser detectat l'any 1993 quan s'elaborava la Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Els investigadors van fer una prospecció superficial a l'índret i van trobar material ceràmic, que, un cop analitzat, es va poder datar a l'epoca ibèrica.
Encara està pendent de realitzar un estudi a fons, però es considera que les restes pertanyen a un petit poblat iber. Per les seves reduides dimensions, va ser una fortificació de tercer ordre jeràrquic, depenent dels nuclis de poder més importants del Vallès Occidental, com Can Fatjó (Rubi) o Ca n'Oliver (Cerdanyola).
Els habitants del poblat de Sant Joan s'ocuparien de la vigilància de l'ampli territori que podien veure des del turó i del conreu de terres situades entre la carena i el torrent de les Pedritxes, abans de la seva confluència amb la riera de les Arenes.
Les restes de construccions correspondrien a petites cases rectàngulars fetes amb pedra i fang, amb cobertura exclusívament de branques.
Els laietans, iguals que altres tribus ibèriques, es van originar a partir del segle VI a.C. pel mestissatge entre els pobladors autòctons (en part provinents de l'antiga cultural cardial, present Sant Llorenç del Munt a la coves del Frare) i les onades d'immigrants pertanyents a la cultura dels camps d'urnes, que arribaven del nord d'Europa.
Aquestes tribus suposadament van ser invadides el mateix segle VI a.C. per grups vinguts del Sud de la Península. Però sobretot van rebre la influència cultural i econòmica de les colònies gregues de Roses i Empúries.
Les tribus ibèriques de Catalunya van quedar sota control dels romans l'any 226 a.C. en base a un tractat que fixava el riu Ebre com la frontera entre el llatins i els cartaginesos. Inicialment la presecia militar romana no va alterar la vida dels ibers, però, en temps de l'imperi i amb l'argument d'evitar revoltes, els van obligar a abandonar els poblats dels turons. Alguns no haurien acceptat aquesta ordre i haurien continuat el seu estil de vida amagats a les muntanyes. Aquests refugiats ibers serien un dels grups participants en les revoltes pageses contra els mandataris romans i visigots, conegudes com a bagaudes. Segons Joan Corominas, la llengua dels ibers es va mantenir fins el segle X als Pirineus.
També la religió laietana hauria perllongat durant molt temps la seva vigencia. Un clar exemple l'ofereix una ara, possiblement dels segles II o III d.C., que es va poder conservar perquè va ser reutilitzada com a suport de l'altar de l'esglèsia vella de Sant Fermí i sant Pere de Rellinars. Tot i estar feta en època romana molt avançada, l'inscripció diu:
"Al Déu Herotoragus, Màrcia Pietas de bon grat curà d'erigir aquest monument".
Per tant, més de quatre segles després de l'arribada dels romans, encara es mantenia la creença en divinitats volgudes pels laietans, com deuria ser Herotoragus.
Actualment molts historiadors destaquen l'origen iber d'alguns trets actuals de la cultura catalana.
Fins i tot, Ignasi Catalán considera que la senyera catalana prové d'un dibuix molt habitual en les peces ceràmiques de les tribus ibèriques: unes linies varmelles sobre el fons groguent de l'argila. (article).
Als voltants de Sant Llorenç del Munt i l'Obac també s'han trobat diversos tipus de presència ibèrica a:
- La Mola (monedes i restes ceràmiques)
- Can Solà del Racó (ceràmica en estructures ja romanes)
- Turó de Sant Feliu del Racó.
- Can n'Oliver, de Castellar del Vallès.
- Camps de Can Sallent, de Castellar del Vallès.
- Can Riera, de Castellar del Vallès.
- El Castell, de Castellar del Vallès.
- Castellar Vell.
- La Malesa, de Castellar del Vallès.
- Mas Astafort, de Castellar del Vallès.
- La Moreria, de Castellar del Vallès.
- El Pitu de Can Barba, de Castellar del Vallès.
- Plaça Major, de Castellar del Vallès.
- Puig Castellar, de Talamanca (ceràmica)
- Cova del Centenari, de Mura. (lloc d'inhumació)
- Can Comelles, de Vacarisses.
- Can Torrella Vella, de Vacarisses.
- Egosa, a Terrassa, confluència dels torrents de Vallparadis i Monner.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada