Emotiu 10 aniversari de la mort del Joan Armengol, "baró" de l'escalada i "mestre" de Sant Llorenç

El desè aniversari de la mort del Joan Armengol ha estat un motiu perquè amics, familiars, escaladors i apassionats de Sant Llorenç del Munt recordin amb emoció totes les seves grans virtuts com a persona i com a muntanyenc.
Si existís un rànquing dels veritables coneixedors del massís després de l'època dels boscaters, el Joan Armengol ocuparia un dels llocs del podi. Però la seva relació amb la muntanya era autèntica, podia gaudir-la plenament sense cap més "ego" ni projecció.

El Joan ha estat un dels grans escaladors d'ampla projecció formats a Sant Llorenç. En una recent entrevista a Matadepera Ràdio, el Jaume Clotet, en Paca, el situava en el top de la història de l'escalada clàssica al massís, juntament amb el Josep Maria Torres Homet, l'Amadeu Pagès o el Fredi Parera.
El Joan va obrir més de 20 vies d'escalada a Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac, però mai no va prioritzar la simple quantitat sobre la tècnica i la bellesa.
A més el Joan també va ser aficionat a localitzar, pujar i batejar moltes agulles, petites i mitjanes. En llocs ben feréstecs es conserven encara una part dels seus pots de registre. Són una de les senyals del seu coneixement del terreny, com diria
 el Barberà, pam a pam... Però en el cas del Joan això és una veritat de les bones. Ho va voltar i ho va conèixer tot. Mereix realment ser anomenat savi de la muntanya. No va publicar cap llibre, però els seus quaderns de notes són veritables lliçons.
Al món de l'escalada rebia el sobrenom de Baró (o Bairon). Aquesta és la seva firma als pots de registre.

El Joan Armengol va néixer el 29 de juliol del 1963. Va fer cap a la muntanya ben jove. Sovint feia sortides amb la colla dels Yayüs. Amb un dels seus líders, l'Amadeu Pagès, va obrir moltes vies en molts cingles.
El Joan ens va deixar el 5 de juny del 2004, als 40 anys, practicant el que més li agradava. Va partir un accident al Pic del Tossal de Mar (Vall d'Aran),  fent una escalada en solitari amb gel.
En complir-se els 10 anys, tant els companys de la muntanya com la resta dels seus amics coincideixen en destacar tot el que sabia, tot que el que era capaç de fer, el seu tarannà i, sobretot, que... el Joan era autèntic!!!


Llistat d'algunes de les vies del "Baró" Joan Armengol
La Via del Pi, a la Canal de les Bruixes, amb l'Amadeu Pagès.
L'Arrossaires, al Cavall Bernat, amb l'Amadeu Pagès i el Toni Vilchez.
Cagalàstics, al Cavall Bernat. 1 de juny del 1991.
Diedre del Pi, a la Paret Oest del Cap del Mort, amb l'Amadeu Pagès.
L'Obstinat Destí del Buit, a l'Esquirol, amb l'Amadeu Pagès i el Toni Vilchez.
La Rància Estirpe, a la Gran Diagonal, amb l'Amadeu Pagès i el Manel López.
La Burilada Assassina, a la Gran Diagonal.
La Cagaleda, als Plecs del Llibre.
Matalot, el Pont de Roca, amb l'Amadeu Pages-
Rauxa Impenitent, al Cingle del Bolet de Can Pobla, amb l'Amadeu Pagès.
Integral del Pecat, al Cingle del Bolet de Can Pobla, amb el Toni Vilchez.
Ferrus Cantaires, Sescorts, amb l'Amadeu Pagès.
Sostre Loküs, a la Balma Llosa, amb l'Amadeu Pagès.
Encastament Cap de Lluç, al Mas Pas de Can Pobla, amb l'Amadeu Pagès.
Encastament, als Melindros, amb l'Òscar Masó.
87/2000, a la Miranda dels Cavalls,
Armengol Dader, a la Punta dels Cavalls, amb el Ricard Darder.
Fissura Dropus, a la Punta dels Cavalls, amb l'Amadeu Pagès.
Pindulaira, a la Punta Serreta.
Sortida Directa, al Paller de les Fogueroses, amb l'Amadeu Pagès.
Variant Armengol, al Morral del Llop.
Cara Est, al Setrill, amb l'Amadeu Pagès.
Granola, al Cingle Oest del Setrill, amb l'Amadeu Pagès i el Josep Puig.






4 comentaris:

  1. Moltes gràcies Lluís,de part de la família i amics, per tindre un record després de 10 anys, pel meu germà Joan (Kojac, Gaitero, Baró o Bairon).
    Os explicaré una petita anècdota, a casa alguns cops, trucava i visitava gent, i ell deia que era, per fer "petites consultes". Un dia em va dir que vindria a veure "Una persona que en sabia molt d, escalar no com jo"...al cap de diverses hores de parlar i ensenyar les seves llibretes........ Van acabar parlant de què se'ns dubta l'escalada clàssica era el natural, i les altres modalitats.......(no boí ser groller).L'acomiadar-se aquell home, li va dir: "Tu Baró, Sant Llorenç, tu coneixes dit a dit".

    PD;M'he quedat super sorprès que encara se'l tingui en compte, ja que com ell deia i jo creia "Soc un fan de l.escalada clàssica, però normalet escalant..."

    ResponSuprimeix
  2. Normalet escalant? les seves vies demostren el contrari...Per sempre Bairon!!!!!!!!

    ResponSuprimeix
  3. Vaig ser company d'aventures de Joan Armengol "El Baró" a finals dels vuitanta, fins que el 1990 vaig decidir deixar-ho tot i marxar a Anglaterra amb l'ànim de satisfer les meves inquietuds ... Avui potser per pur avorriment i no sense raó, vaig començar a recordar amb enyorança temps passats i em vaig posar a mirar mapes ia buscar fotografies a internet amb la finalitat de localitzar llocs que havia tingut l'oportunitat de visitar en el passat i per casualitat, vaig trobar aquest magnífic blog fent referència a l'aniversari de l'última i fatídica escalada del meu bon amic.
    Al "Baró" el vaig conèixer una nit quan ell intentava escalar l'arc de pedra de una porxada que hi ha situada a l'entrada d'una casa al Carrer Mosterol just baixant per La Plaça Vella de Terrassa. Era hivern i havia de ser bastant tard perquè en aquest mateix lloc hi havia un bar que tancava a les dotze. Recordo que amb afany intentava enfilar aquest arc de pedra fins que finalment va poder arribar d'un extrem a un altre i concloure la seva gesta. Jo mentrestant, l'observava atentament i paradoxalment les seves accions em van portar en aquells instants memòries anteriors de la meva afició / obsessió (Sempre duta a terme amb nocturnitat i traïdoria) de "saltar" murs de fabriques buides i edificis abandonats a la meva ciutat natal de Màlaga (el mur de defensa del Castell de Gibralfaro és el meu lloc favorit) i després a Terrassa (l'escala helicoïdal de la xemeneia de la Bòbila Almirall l'havia pujat en diverses ocasions abans de ser restaurada).
    Una vegada que "El Baró" va concloure la seva admirable proesa aquella nit, no vaig poder evitar-ho i tot seguit vaig intentar emular les seves accions i sense titubejar, em vaig enfilar a l'esmentat arc de pedra i al final, després d'una bona estona en l'obstinació, sembla ser que el meu nivell de destresa va ser del seu grat perquè a continuació i després d'un breu intercanvi d'impressions, em va convidar a venir amb ell "a grimpar a la Mola" al dia següent ...

    ResponSuprimeix
  4. Van ser uns anys emocionants i inoblidables. Recordo que em venia buscar amb la seva moto perquè l'acompanyés en les seves aventures cada cap de setmana que podíem i el temps ho permetia. Jo em prestava encantat perquè en aquella època sempre estava ocupat treballant i estudiant alhora. Em portava a fer rutes per Sant Llorenç, I l'Obac, Montserrat, la Serra del Cadí ... i una infinitat de llocs dels quals se m'escapen els noms però no el record ...
    Al principi, em portava a enfilar barrancs, agulles, i roques a més d'algun que un altre cingle que atragués el seu inescrutable interès. Generalment elegia vies curtes amb poques complicacions que no requerien l'ús de cordes encara que no va passar molt temps fins que el meu nivell de destresa i la nostra confiança mútua va augmentar i va començar a escollir llocs més complicats per escalar. L'equip era tot seu encara que només constava d'un arnès, una corda, peus de gat i poc més. Moltes vegades passavem el cap de setmana sencer a la muntanya només amb el sac de dormir per poder arribar lleuger al lloc escollit. No usava brúixola ni mapa. Veritablement tenia un coneixement profundíssim dels llocs i de la localització exacta de coves, fonts i camins. De vegades portava amb si un llibret guia antic el qual consultava per inspirar-se i triar que lloc escalar. Era molt metòdic i sempre deixava missatges i notes en les fites que algú havia deixat anteriorment a la cúspide del lloc escalat i si no hi havia, construïa una fita i deixava el missatge escrit al costat d'un tros de paper i un llapis dins d'un pot petit per alegria de futurs visitants.
    Un cop em va portar a La Mola pel costat de Sant Llorenç Savall a ajudar a uns amics, no recordo si a erigir o arreglar una creu en un lloc on temps enrere havia ocorregut un accident. Crec recordar que en aquella ocasió, entre el grup d'escaladors estava el molt respectat i venerat Amadeu Pagès qui carregava a més d'un trepant, un pesat sac de ciment a la motxilla ...
    En una altra ocasió, vam pujar a una de les agulles de Motserrat la qual no recordo el nom, situada pel costat de Santa Cecília. No havia de ser aquell un lloc molt transitat perquè al cim vam trobar una ampolla de cava que anys enrere algú havia deixat com a regal a la fita. No recordo si arribem a obrir l'ampolla o no, el que si recordo perfectament són les meravelloses vistes que es podien conteplar des d'aquell promontori. Aquesta va ser desafortunadament l'última i esplèndida vegada que vaig estar a Motserrat.
    Ho recordo com una persona primmirada, amb aire indiferent i despreocupat però a la vegada intrèpid, decidit, segur i gens presumptuós. Algú que mai deixava passar l'oportunitat d'enfilar-se i sortejar qualsevol obstacle interessant que es trobés al seu pas en el camí.

    Va ser el meu guia, el meu mestre d'escalada i el meu amic.

    ResponSuprimeix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...