Quan el franquisme va omplir Sant Llorenç del Munt de gent amagada: el cas d’en Gregori Jové, el Solitari
Gregori Jové i Baget (1896-1986), el Solitari.
En Jaume i en Jordi expliquen que van conviure amb ell quan va retornar del seu forçat emboscament a la serra de l’Obac, a la canal que separa el Paller de Tot l’Any i la Roca Salvatge, ara coneguda pel seu sobrenom: la canal del Solitari.
De ben petits, amb els pares, els caps de setmana anaven amb el cotxe de línia a visitar l'avi. Tot i que estava fugit del franquisme, treballava de carboner.
El relat d'en Jaume i d'en Jordi comença amb el naixement del seu avi a Fraga (per bé que la família era de Lleida) i el seu trasllat de petit a Can Bogunyà, on els pares van treballar de masovers.
Quan va créixer, en Gregori va dedicar la seva activitat professional a la construcció. La feina li va anar tan bé que va poder contractar una colla de treballadors. Es va casar el 1920 amb Guadalupe Roig i Amigó (coneguda com a Lola), que posteriorment va ser determinant en la recerca del seu amagatall a Sant Llorenç del Munt.
Anys de bonança (dècades de 1920 i 1930)
El seu negoci va anar molt bé al llarg dels anys vint i trenta, fet que els va permetre comprar quatre finques i edificar quatre casals apareats al «nou» carrer Pardo Bazán de Terrassa. Com a tota la seva generació, la Guerra Civil els va portar penúries.
En Gregori, com que ja tenia 40 anys, no va ser cridat a files. Tampoc no va significar-se com a activista polític més enllà de ser afí a Esquerra Republicana.
Però quan es va acabar la guerra, a finals de 1939, en Gregori va ser víctima d’una denúncia falsa. Se sap que va ser presentada per un veí, en part per enveja, en part per contactes amb franquistes i en part perquè patia moltes necessitats econòmiques i volia cobrar la paga que es donava als delators.
Quatre anys a la Model
Immediatament es va posar en marxa l’aparell repressiu franquista sense cap respecte pels drets fonamentals. La Guàrdia Civil el va detenir —va passar uns mesos a la presó de Terrassa— i després el van tancar a la Model de Barcelona. Va ser sotmès a un simulacre de judici per part del Tribunal Militar Tercer (Causa 12494) i va ser condemnat a 12 anys de presó per motius polítics.
Els nets recorden que l’avi va témer molt per la seva vida a la Model. Cada matí escoltava com els guàrdies triaven un grup de presos, els obligaven a sortir al pati i els afusellaven.
Quan, després de tres anys a la Model, el 1942 va aconseguir el permís de cap de setmana, en Gregori va decidir preparar la seva fugida. Temia que, tard o d'hora, l’afusellessin.
Un any «sota terra»
Dins de casa seva, aprofitant els seus coneixements i estris de la construcció, va obrir un forat molt profund, amb una sala per poder amagar-se. Quan ho va tenir llest, el 1944 es va sentir amb prou forces per no tornar a la presó després d’un dels permisos de cap de setmana. Es va rebel·lar contra la injustícia i contra la possibilitat que un matí fos afusellat.
Immediatament va ser declarat pròfug. La Guàrdia Civil va fer molts escorcolls a casa seva, però mai van trobar l’entrada al seu amagatall subterrani. La seva dona sempre va tenir la sang freda de contestar que no sabia on era en Gregori, tot i que el tenia sota terra, sota els peus.
Va ser la Guadalupe qui va prendre la iniciativa d’intentar buscar una altra solució. Tenia por que un dia la Guàrdia Civil l'acabés trobant i, a més, no volia que el seu marit passes tant de temps en un forat. Per la seva banda, la preocupació d’en Gregori era que fessin mal a la Lola.
La solució va consistir que marxés a treballar com un dels molts carboners de la postguerra. Els va ajudar la família Obac i ho recorden amb molt d'agraïment.
En ser empleat de la finca, passava a tenir cobertura: la Guàrdia Civil deixava d’indagar sobre la seva veritable identitat.
Un dels carboners de l’Obac
En Gregori Jové va arribar a l’Obac a fer de carboner el 1945; ja tenia 48 anys. La colla que treballava sota la Portella va acollir-lo i va ensenyar-li una feina que era molt dura i exigent. Amb por de ser descobert, ell es va presentar amb el nom de “Jordi”.
Com que era constructor, en Gregori va optar per no viure de manera permanent en una barraca de llenya igual que feien la resta dels seus col·legues.
Al cap d’uns mesos d’estar a l’Obac va fer-se el seu primer cau aprofitant una part de les runes del mas de la Calcina.
Allà hi va estar una temporada, però va decidir buscar un altre indret més ben amagat que la casa. Ell continuava tenint molta por de ser detingut.
Reforma del forn de calç
Per això en Gregori va decidir reformar el forn de calç que hi ha a 400 metres de distància de la Calcina, sota el Paller de Tot l’Any i la Roca Salvatge.
Va trigar temps a fer les diverses obres necessàries per reconvertir l’antiga construcció en el seu habitatge definitiu a l’Obac.
Allà rebia tots els caps de setmana les visites de la seva dona i els seus quatre fills: en Joaquim, en Ramon, la Pilar i l'Antònia. A poc a poc també s'hi van integrar les esposes, els marits i els nets.
L’origen del sobrenom
Tota la família va ajudar l’any 1949 a convertir en font obrada un petit corrent d’aigua que, de tant en tant, apareixia sota el Paller de Tot l’Any. Va ser una feina feixuga. Necessitaven aigua abundant i havien de portar-la en garrafes grans des de la Portella.
Un dels gendres, el marit de la Pilar (en Jaume Centelles i Puig, pare dels testimonis del programa), era manyà i va proposar de fer un rètol per a la font.
Per a batejar-la, la família va acordar fer servir la llegendària denominació: «el Solitari».
Fins aquell moment ningú li havia atribuït aquest apel·latiu. Va ser la manera com la família va voler deixar testimoni del tipus de vida que s’havia vist obligat a seguir en Gregori, lluny de casa i mantenint distàncies amb els boscaters per por de tornar a ser detingut.
Amb el pas del temps, el nom de «Solitari» va acabar per convertir-se en la designació de tota la canal on vivia.
Uns anys més tard, entre 1952 i 1953, van decidir construir la font del Clot, propera a la Calcina. També comptava amb un rètol fet pel pare d'en Jaume i d'en Jordi.
Entre guàrdies civils i maquis
A banda de les visites de la família i de les trobades imprescindibles amb els carboners de l’Obac, en Gregori no va poder evitar la relació amb dos bàndols enfrontats entre si.
Per una banda, periòdicament hi anaven guàrdies civils. No li preguntaven res d’ell perquè sabien que era un empleat dels Obac i que aquesta família era la seva valedora. Hi anaven per preguntar-li pels maquis i, de pas, per menjar alguns dels conills que caçava. En Gregori, temerós, compartia el menjar, però sempre deia que per allà mai passava ningú més que els treballadors del bosc.
Però realment sí que rebia visites tant de grups de maquis (combatents) com d’altres emboscats a Sant Llorenç del Munt.
Els nets del Solitari recorden que en aquell temps a Sant Llorenç del Munt hi havia molta gent amagada. El seu avi realment també era un fugit, però podia aparentar una altra identitat com a carboner empleat pels Obac.
Retorn a casa
Quan la dictadura va començar a aprovar mesures mal anomenades de gràcia (una del 1958 permetia l’aplicació a casos com els d’en Gregori), la família va demanar-li que tornés a casa.
El Solitari no es refiava gens, però va marxar del bosc el novembre de 1958. Fins al 1962 va ajudar en la venda de carbó des de casa, una activitat que ja portava a terme la seva família.
Un cop jubilat, en Gregori va aficionar-se a conrear un hort i, fins i tot, a criar animals.
La democràcia
En Gregori Jové va celebrar haver sobreviscut al dictador i poder participar en la transició democràtica. Es va emocionar quan el president Tarradellas va tornar de l’exili.
També va ser un entusiasta del desenvolupament tecnològic, el primer de la família que es va comprar un televisor en color.
Els nets el recorden com una persona alegre, que sempre tenia alguna ocurrència.
Noms que han perdurat
Com a part dels records de l’etapa de l’Obac, en Jaume i en Jordi diuen que va ser la seva família qui va crear diverses toponímies de la zona, com ara els populars Paller de Tot l’Any i el Turó Roig.
Ells també coneixen com a Turó del Duc l’actual Roca Salvatge. Li van posar perquè allà hi vivien aquests rapinyaires, però en aquest cas no ha perdurat la designació. Més a ponent, per sobre de la font de la Boada, sí que hi ha una Roca del Duc, fora de l’àmbit del Solitari.
Matadepera Ràdio
Amb aquest episodi, Matadepera Ràdio estrena una nova temporada del programa Històries de Sant Llorenç del Munt. És el nou nom de l’antic Això és la Mola, que es va emetre fa una quinzena d’anys.
En la seva nova temporada, Històries de Sant Llorenç del Munt recuperarà alguns testimonis enregistrats fa temps (alguns fa dècades). El programa dona veu a les persones que, des de diferents perspectives, viuen intensament la muntanya. Algunes, malauradament, ja no hi són. Serà un homenatge a la seva memòria i a les èpoques passades del massís
