1927: El pintor Josep Rigol (bon amic de Lorca i Dalí) dibuixa l’ermita de Santa Agnès
El pintor Josep Rigol i Fornaguera (1897-1986) va realitzar uns dibuixos de l’ermita de Santa Agnès, que van ser publicats al butlletí número 20 del Club Pirinenc corresponent als mesos de gener/febrer de 1927.
Rigol és conegut per haver evitat el 1936 la crema de les esglésies de Sant Pere de Terrassa i haver protegit les obres d’art de la Torre Salvans de Matadepera. També va ser company d’estudis de Salvador Dalí a l’escola de San Fernando de Madrid i que va mantenir una bona amistat amb Federico García Lorca, al qual va visitar a Granada el Nadal de 1925 i, després, va portar a Terrassa l’octubre de 1935.
El dibuix principal de l’ermita de Santa Agnès mostra l’estat interior de l’ermita en aquella època i un segon es centra en el seu escut. Les obres són fruit de la confluència de dues de les grans passions de Josep Rigol: l’art i l’excursionisme, vinculat especialment amb Sant Llorenç del Munt.
La vocació artística
Rigol venia d'una llar menestral arrelada a Terrassa —nascut el 4 d’octubre de 1897 al carrer de Sant Valentí, fill del fuster Evarist Rigol i de Carolina Fornaguera—, on la tradició oral familiar recordava el rebesavi Miquel Rigol, el pregoner de Piera que havia espantat els francesos, igual que també ho va fer el més popular timbaler del Bruc.
La seva destresa amb el llapis es va manifestar ben aviat a les aules del Colegio Egarense del mestre Francesc d’Assís Abad. Als quinze anys va ingressar al taller de Tomàs Viver, qui esdevindria el seu gran mentor pedagògic, i cap al 1915 passà a l’Escola d’Arts i Oficis sota la mestratge de Pere Viver, arribant a ser soci del negoci de pintura decorativa dels germans Viver. Ben aviat, a més, es va iniciar en la defensa del patrimoni col·laborant des de 1918 a les esglésies de Sant Pere amb arquitectes i historiadors de la talla de Josep Puig i Cadafalch i Jeroni Martorell en les excavacions arqueològiques i restauracions.
Decidit a assolir la titulació oficial de professor de dibuix —inexistent aleshores a Catalunya—, i gràcies a una modesta pensió de l'Ajuntament de Terrassa subjecta a demostració de progressos, va marxar a Madrid l'any 1922 per ingressar a la prestigiosa Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.
L'afició excursionista
Aquesta disciplina acadèmica discorria en paral·lel a una intensa vivència de l'excursionisme, heretada de la tradició familiar. Rigol no només caminava pel massís, sinó que ho feia amb una personalitat desbordant. Com recordava el seu amic Josep M. Domènech, el jove pintor vegetarià era «tot un espectacle»: vestia americanes de vellut dissenyades per ell mateix, camises amb punys versallescs i botons d'orfebreria antiga, i en sortir a la muntanya duia unes sabates especials, pantalons curts i mitges de colors vius que el convertien en l'inconfusible «capità manaia» de la colla.
Aquesta passió per la natura anava acompanyada de la realització de dibuixos, com els de Santa Agnès, i de la recollida de petxines o possibles fòssils. Així consta en les actes del Centre Excursionista de Terrassa del 1935.
Estada a Madrid
Durant els cinc anys d'estada acadèmica i els viatges d'estudi subsegüents per Roma, Florència, Milà i París, Rigol es va integrar plenament a la vida cultural de l'època. A l’escola de San Fernando va coincidir amb Salvador Dalí (1904-1989), de qui el pare del pintor ampurdanès li demanà que tingués cura per ser set anys més jove. Es van fer inseparables i Rigol va poder accedir a les vetllades de la Residència d'Estudiants, on va relacionar-se no només amb Dalí i Federico García Lorca, sinó també amb figures com Manuel de Falla, Luis Buñuel i Eugeni d’Ors.
La família Dalí sempre va estar molt agraïda a Rigol, al qual anomenaven afectuosament «l'esperantista» des d'una visita a Figueres on el pintor terrassenc va parlar la llengua internacional. Amb Lorca va fer una estreta amistat que el portà a passar les vacances de Nadal de 1925 a Granada, assistint a una missa del Gall a l'Albaicín amb Federico, el seu germà Paco i la seva germana Isabel.
El context de 1927
L'any 1927 —data de la publicació dels dibuixos de Santa Agnès— va coincidir amb fets importants d’aquest cercle d'amistats. Abans de tancar la temporada al Teatro Fontalba de Madrid, la companyia de Margarida Xirgu va assistir a la lectura de Mariana Pineda feta per Lorca. En aquella sessió, Manuel Azaña —aleshores president de l'Ateneu de Madrid— va arribar de puntetes i es va asseure sobre un decorat per escoltar el poeta, iniciant una profunda amistat amb la Xirgu (a qui ella anomenaria «el señor republicano») al costat del director d'escena Cipriano Rivas Cherif.
Poc després, el mateix 1927, la Xirgu estrenava Mariana Pineda al Teatre Goya de Barcelona amb un rotund èxit de crítica, lluint una escenografia i un vestuari dissenyats expressament per Salvador Dalí. Rigol, a punt de graduar-se, respirava de ple aquell ambient d'avantguarda.
Retorn i presidència d'Amics de les Arts
Després de completar la seva formació a l'estranger, va retornar l’any 1928 amb el primer títol oficial de professor de dibuix i pintura a Terrassa. Immediatament va ser nomenat professor de l’Escola Elemental de Treball (més tard Escola d’Arts i Oficis). En el vessant cultural i associatiu, va presidir l'entitat Amics de les Arts entre els anys 1928 i 1930.
L'estada de Federico García Lorca a Terrassa
El dia 1 d’octubre de 1935, els diaris locals informaren de la visita a Terrassa del poeta Federico García Lorca, acompanyat pel seu amic i pintor terrassenc Josep Rigol. Segons s'indica, va visitar l’estudi de l’artista al torrent de Vallparadís i indrets propers, com les esglésies de Sant Pere, on quedà captivat pel retaule de Jaume Huguet a Santa Maria. Quan es va fer fosc, Lorca va haver de tornar a Barcelona per a fer una lectura dels seus poemes al grup «Amics de la Poesia» a la llibreria Catalònia, motiu pel qual no va poder participar en la tertúlia literària prevista per a aquells dies als Amics de les Arts.
Com que el dia 7 tampoc va poder venir per culpa d’una conferència que hagué d'impartir, el poeta no tornà a Terrassa fins al 17 d’octubre, data de l’estrena de l’obra Yerma al Teatre Principal (ubicat al carrer de la Rasa i dissenyat per l'arquitecte Lluís Moncunill), de la mà de la Gran Companyia Dramàtica de l’eminent Margarida Xirgu. Les butaques oscil·laven entre les 4 pessetes les més cares i les 2 les més econòmiques, sota la direcció artística de Cipriano Rivas Cherif i amb decorats de Manuel Fontanals. A les 10 de la nit, Lorca assistí àvidament a l’estrena amb tant d’èxit que hagué de sortir a l’escenari a saludar el públic. En finalitzar la representació, inaugurà oficialment les tertúlies literàries dels Amics de les Arts amb la lectura de diversos poemes, acompanyat pels actors de la companyia de la Xirgu.
Juliol de 1936: La salvació del patrimoni
L'esclat de la Guerra Civil i l'onada anticlerical del juliol de 1936 van demostrar el compromís artístic i cívic de Josep Rigol. La tarda del 21 de juliol, en saber que grups d'incontrolats es dirigien a les esglésies de Sant Pere, s'hi va plantar sol i va pronunciar un discurs decisiu davant la primera comissió de milicians recollit per la premsa:
«Les revolucions es fan per anar endavant i no pas per destruir. Ni una imatge ni una figura tenen poder per a canviar les coses. A Rússia això ho respecten. Tenen una religió diferent a la catòlica però respecten les esglésies i aquestes són una joia volguda en tot el món.»
Tot i que un segon grup més exaltat va provocar destrosses a l'església de Sant Pere —cremant bancs i l'orgue Verdaguer de 1925—, Rigol va anar a cercar el primer grup de la CNT-FAI per aturar la crema. Va aconseguir que l'edifici fos incautat oficialment com a Museu Arqueològic i va muntar una guàrdia permanent de tretze dies juntament amb els milicians Constantí Ferrer, Enric Catalan i Emili Espada. Després d’aquesta gesta Rigol va ser nomenat Cap de Museus i Monuments Artístics i delegat de la Comissaria de Museus de la Generalitat. Va coordinar la Junta de Museus local —a la qual pertanyia des del 1929—, comptant amb Salvador Cardús, Conrad Padrós, Tomàs Viver, Baltasar Ragon, Francesc Pi de la Serra i Fidel Riu.
Primer amb un carretó i, després, amb un camió cedit per Ramon Santacana, Josep Rigol va recórrer el terme per recollir tot tipus de peces amb valor artístic que guardaven els veïns i protegir-les bé.
Torre Salvans
També va promoure la incautació el 26 de juliol de la Torre Salvans a Matadepera, la finca del diputat de la Lliga Francesc Salvans, que havia estat assassinat pocs dies abans. La casa va ser convertida en dipòsit auxiliar d'alta seguretat per a obres com les taules de Luís de Morales, Rodrigo de Osona o Martí Alsina.
A finals d'agost de 1937, Rigol va ser requerit a la Conselleria de Cultura a Barcelona per coordinar l'ús de la Torre Salvans com a residència oficial del president de la República, Manuel Azaña. Azaña i la seva esposa s'hi van instal·lar el desembre de 1937 (on romandrien fins al 21 de gener de 1939, mesos després del pronunciament del famós discurs de «Pau, Pietat i Perdó» del juliol de 1938). La convivència del magatzem d'art amb la guàrdia presidencial va exigir que Rigol mantingués un control rigorós dels inventaris i d'entrades i sortides de les col·leccions custodiades al soterrani fortificat del casalot de La Barata.
La protecció davant el Museu Britànic i l'Exposició de París
L'agost de 1937, una delegació internacional formada per Frederick Kenyon (ex-director del Museu Britànic) i James Mann, acompanyats pels consellers Pere Bosch Gimpera i Carles Pi i Sunyer, va visitar la Seu d'Ègara. Meravellat davant el retaule dels sants Abdó i Senén de Jaume Huguet (1460), Kenyon va oferir l'astronòmica xifra de 7 milions de pessetes per a la seva compra per al museu londinenc. La proposta va ser rebutjada de pla. Rigol també va oposar-se a què la peça anés a l'Exposició Internacional de París.
Davant el risc, Josep Rigol i Conrad Padrós van prendre una decisió dràstica: van emparedar en secret el retaule d'Huguet i el de Jaume Cirera a la paret de la rectoria, alçant un fals envà de fusta encalat i penjant-hi quadres de gran format al damunt per dissimular-ho fins al final de la contesa.
Entrada franquista i postguerra
Amb l'ocupació franquista de Terrassa el 26 de gener de 1939, el Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN) va reclamar el control de totes les obres d’art. El 31 de gener, l'agent i pintor Josep Puigdengolas Barella, acompanyat per Rigol, va inspeccionar la Seu d'Ègara i la Torre Salvans.
Rigol va lliurar els inventaris exhaustius i va ser nomenat transitòriament auxiliar d'incautacions i inspeccions per vehicular el retorn de peces. Gràcies a aquest rigor arxivístic, de l'1 al 16 de juliol de 1939 es va poder organitzar una exposició a Sant Pere i Amics de les Arts amb 434 peces recuperades per restituir-les als seus legítims propietaris, passant el fons no reclamat a integrar el Museu de Terrassa i l'Arxiu Històric a la Biblioteca Soler i Palet.
Tasca pedagògica
El nou règim va voler reconèixer la defensa de Josep Rigol de les esglésies de Sant Pere i de la resta del patrimoni artístic atorgant-li el 1942 la Creu d'Alfons X el Savi, a la qual va renunciar, sent lliurada finalment pel seu amic Santiago Padrós. A partir de 1951, va substituir Tomàs Viver com a professor de Dibuix Artístic i Tecnologia de la Pintura i la Decoració, i va ser director de l'Escola d'Arts i Oficis des del 1961 fins al 1979.
Vinculat estretament a la Junta Municipal de Museus de Terrassa, va participar de forma continuada en les intervencions a la Seu d’Ègara i en la recuperació del Castell Cartoixa de Vallparadís, adquirit pel consistori el 1947 i inaugurat com a Museu Municipal d’Art el 1959, del qual va ser el primer director, garantint la conservació del gran fons patrimonial local que avui dia constitueix el Museu de Terrassa. Després d'una exposició antològica de la seva obra el 1978, Rigol va morir el 7 d'agost de 1986, deixant una empremta inesborrable com a pedagog, artista i salvador del patrimoni terrassenc.
Els dibuixos de Santa Agnès
Pel que fa a la publicació dels seus dibuixos de Santa Agnès, el Club Pirinenc va acompanyar-los amb un text firmat per «Z.» (sens dubte les dades que es fan servir havien estat documentades per Salvador Cardús):
«El lloc on hi ha l'ermita de Santa Agnès, a la muntanya de Sant Llorenç del Munt, segons la llegenda, naturalment, veié el triomf del comte Guifré sobre el ferotge drac que assolava el Vallès. D'aquesta ermita enrunada, tan visitada pels excursionistes, se'n desconeix gairebé la seva història. Avui, amb motiu de publicar uns dibuixos de la mateixa, fets per l'amic Josep Rigol, reproduirem algunes de les poques notícies històriques que fins avui s'han trobat. La més antiga és de l'any 1341 en què l'esposa de Pere de Nogaria, de Savall, deixa tres diners a Santa Agnès. Al cap de dos segles, 1543, Joan Busqueta llega una missa a l'ermita de Santa Agnès. La data 1595 esculpida damunt del portal fóra, assenyalarà probablement l'època que es construí el cos d'edifici exterior. La devoció a la imatge de la Santa seria molt estesa per quan a l'any 1651 el Consell de la vila de Terrassa va en processó, amb el Sant Crist i tot, a l'ermita de Santa Agnès, per a demanar els beneficis de la pluja; els devots de Granollers a l'any 1722 li ofrenaren un retaule, i els de Matadepera també hi anaven en processó el dia 6 de maig de tots els anys. D'aquesta època són dos goigs, amb alguna variant, que posseeix el senyor Salvador Roca, i gràcies a la seva benevolença reproduïm el més remarcable. L'ermita fou habitada fins a l'any 1745. En el 1720 era ermità Jaume Bellber, qui hi vivia amb la seva família. Fins a l'any 1791 s'hi pogué celebrar Missa; la última, probablement, és la que el dia 12 de maig de dit any hi digué un canonge de Santa Anna, ja que pocs dies després, el 16 de juliol, es traslladà la imatge de la Santa a dalt al monestir».
Aquesta descripció anava acompanyada d'uns goigs de l’ermita procedents de la col·lecció de Salvador Roca.
(Nota documental:
L'entrevista de referència on Josep Rigol explicava amb tots els detalls la seva odissea i declaracions en primera persona fou publicada al diari local El Dia, el 18 d'agost de 1936, sota el títol de reportatge sobre la salvaguarda del patrimoni artístic de Terrassa).
